El nostre Jo

Un relat de: kefas

La mare terra ens desbarata el Jo.
Pedra sobre pedra i amb gran esforç
havíem bastit una casa per protegir el Jo
I ara ve la mare terra,
travessa les gruixudes parets de pedra
i l'esfondra
L'havíem construït
sobre altres cases, altres nius, altres caus
sense un Jo tan poderós com el nostre
I perquè la mare terra esfondra la nostra casa
si ella és també la mare del nostre Jo?
L'aire i els ocells tornaran per omplir l'espai
que la nostra  casa esfondrada deixarà.
Mentre, el nostre Jo buscarà la manera de venjar-se.
No sap fer altra cosa.

Comentaris

  • el nostre Jo[Ofensiu]
    Homo insciens | 12-05-2020

    Tenim el nostre Jo tan crescudet... Anem usurpant sense mesura i destruint els recursos del planeta que ens dona refugi i ens abasteix. No és pot ser més estúpid i prepotent , així som la raça humana... No n’aprendrem d’aquesta pandèmia, la por i la reflexió durarà el que tardin a obrir els bars. El que no tenim en compte, és que a la natura, li és igual esperar uns quants milions d’anys per tornar a regenerar-se, som nosaltres els que no tenim tant temps...
    Bonic poema.

  • Montseblanc | 30-04-2020

    La terra no és la nostra mare, ni nosaltres som superiors a cap ésser viu. Tot té un principi i un final. La raça humana també. Val més que no caiguem en l’autocompasió. Venen temps difícils. Que ens pensàvem que això era com els contes i acabaríem menjant perdius o anissos o el que sigui que es menja quan tot acaba bé? Com molt bé vas dir tu, la intempèrie ens cau des de dins i no hi ha resguard possible.

  • I si canviem?[Ofensiu]
    Atlantis | 14-04-2020

    No sé si et refereixes a la pandèmia, suposo que si. I jo també crec que la mare terra ha dit prou. El món, la terra està molt desgavellada. i hauríem d'aprendre alguna cosa d'aquesta experiència:.

    A nivell climàtic, a nivell social i de cures, a nivell de repartiment de l'economia.

    Però potser aixo és fer volar coloms!!!

  • La força de la natura...[Ofensiu]
    Nil | 09-04-2020 | Valoració: 10

    Tot el poema és és una revelació de la natura i la seva relació amb el nostre Jo intern. Tot el poema és un crit d'alerta per com els ésser humans és creuen amos i senyors d'allò que és un bé tots els éssers vius que poblen el planeta. Aquest Jo, que se'ns escapa de les mans i que a final es doblega per a obeir la indòmita força de la mare natura. Enhorabona, Nil.

  • Paradoxa[Ofensiu]
    SrGarcia | 03-04-2020

    Una paradoxa, aparentment. La mare naturalesa es comporta com una madrastra de conte. Potser a ella tant li fa allò que ens passi, potser ens hem precipitat en dir-li mare.
    Les deesses de la naturalesa al paganisme, com ara Diana o Artemis, eren cruels, salvatges, homicides i verges. Poc els importava la humanitat.

    Ara bé, ens venjarem, sí. No sabem sobre qui caurà aquesta venjança, però ens venjarem.

    Un magnífic poema amb un gran final.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: