El (meu) bar

Un relat de: mistika

Sortia de treballar, i encara em quedaven per tornar-hi dues hores, i em va venir de gust anar allà a dinar, fa molt q no hi vaig. Connecto el mp3 i començo a escoltar una de les meves cançons preferides i de cop: Merda! Se'm va acabar la bateria.
Mans a les butxaques i a caminar per aquells carrers que feia uns anys em recorria cada dia, camí de l'escola.
Ui ja comença a fer frescor, em pujaré el coll de la camisa, no em vull pas empiocar.
La veritat és que aquesta època em fa gràcia vas pel carrer i tan veus algú en màniga curta com amb jaqueta, inclòs els més fredolics ja porten bufanda. La tardor és així variable com la vida.
Vaig arribar davant l'escola, moltes cares noves, d'altres molt vistes i algunes fins i tot d'oblidades. I allí seguia, l'Uq-bar, el bar on amb els meus companys més fidels passàvem tantes hores, perquè era on teníem: L'entrepà, just a l'hora del pati, que sempre ens tenia preparat l'Àlex, que n'era el propietari, junt amb el seu pare el "senyor Francesco", tots dos d'origen uruguaià (o "somos uruguashos, no argentínos" com deien ells) Ah! el meu indubtablement de fuet. I també ens feien els dinars quan per la tarda teníem laboratori. Pizzes, entrepans, o uns plats combinats, que qualitat - preu, estaven força bé. I desprès de dinar sempre ens regalaven o un gelat o xiclets...La veritat és que et feien sentir com a casa.
Un dia, que ens tocava l'examen final de matemàtiques, recordo que ens van regalar un bolígraf a cadascú perquè ens donés sort. I diria que per casa, encara corre el meu.
Vaig entrar i tot seguia tal i com ho recordava. Les tauletes de quatre persones a una banda i les de dues a l'altra. La televisió a la paret, com sempre en silenci. Les mateixes llums, la barra i la petita cuina on el senyor Francesco ens feia les seves pizzes.
Hola, bon dia! Esperava trobar a l'Àlex que em revés amb un somriure, però la meva sorpresa va ser quan em vaig adonar que havien canviat els propietaris. Ara era d'una parella jove, un noi força alt i una noia més aviat petita. "Que deseàs"? Ostres aquest noi també té accent uruguaià. Li vaig explicar que era una ex alumna de l'escola, i ell em va posar al dia. L'Àlex i el seu pare van marxar feia un temps a viure a Mallorca i ell i la seva amiga s'havien quedat el bar.
Em vaig seure en una de les taules de quatre i vaig demanar un plat combinat: hamburguesa amb formatge, amanida, sense olives si us plau, i per picar em van portar patates fregides. De beure? Una aigua freda.
I allí estava, en el meu bar, l'Uq, asseguda mirant per la finestra, veien la gent passar. Gent que corria perquè perdia en tren (l'estació està molt a prop), gent que treia el gos a passejar, d'altre que anava a treballar, adolescents que sortien de l'escola,...
"Aquí tenés" Mmmmm quina oloreta!! L'olor del formatge desfet sobre l'hamburguesa.
I vaig seguir mirant la gent que passava per la finestra, l'adolescent que entrava i deia: Em donés un xiclet, ah i canvi per la màquina de tabac, tot dissimulant clar.
I amb qui vaig parar més atenció va ser amb un home que tenia tota la fila de ser un ex drogaaddicte, que segurament estaria prenent metadona, amb poques dents, una mica brut, amb els cabells grenyuts, amb un tic que li feia moure sobtadament el cap i que al parlar cridava una mica. M'hi vaig fixar perquè en contra de tot pronòstic li va demanar a la noia, molt amablement, una cervesa sense alcohol i això em va demostrar, una vegada, més que les aparences enganyen.
I desprès de pagar i de camí cap a la feina vaig pensar que de tot això en podria fer un relat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: