El futur d'un poeta

Sota un vell roure està assegut un home amb un llibre a la mà, es veia molt capficat en allò que estava fent, era una bella poesia. Atent a la gent que passava, contemplava el paisatge i s'inspirava. Llavors en un moment va passar una dona, ell se la va quedar mirant mentre passava, es va quedar bocabadat, n'estava enamorat. Feia temps que l'admirava, però mai era capaç d'acostar-se i parlar amb ella, tenia por de fallar, de poder-la molestar.
Aquella dona tenia una bonica expressió a la cara, tenia una dolça mirada, però a la ment de poeta durava poc, molt poc, del cap li marxava. El poeta era molt pacient, es pensava molt el que havia de dir per no ferir.
Un dia va topar amb ella, ella el va mirar fixament, va notar un amor profund als seus llavis que tremolaven. Ella va donar conversa, molts temes per parlar i al final va arribar l'hora de marxar, ell es va quedar blanc i mut, volia tornar-la a veure i arreveure li va dir.
El poeta tornava trist a casa, però el seu cor ple d'alegria botava. Van passar dos dies, ell sentia unes ganes immenses de tornar-la a veure. I així va ser la va trobar, la dona el va saludar amb un gran somriure.
Van parlar durant una bona estona i en acabar el tema li va recitar un poema. El poema era especial, només havia de ser per a ella. El va rebre amb una cara de sorpresa. El poeta es va quedar més tranquil en expressar-li el que sentia. La dona ho va entendre tot de seguida, ell tenia l'esperança sempre present encara que li costava demostrar-ho a la gent.
Van arribar a una eterna confiança i la dona es va aficionar a la poesia, van acabar amb una amistat profunda.
Uns dies que sortien tots dos agafats de la mà, amb les mirades semblava com si parlessin, ni la llum reflectida als seus ull podia evitar de mirar la figura del altre.