Per sempre, eternament...

Un relat de: victoria galofré fernández

Sóc massa burro, per adonar-me'n
De que sense voler, t'he ferit,
Sense voler o volent... ja no se...
Sóc ara conscient,
Del mal que t'he pogut causar
I de tant pensar,
Així tinc el cor de consumit.
Consumit per voler-te adorar,
Portar-te allà,
On no has pogut mai arribar.
De tant consumit que tinc el cor,
Em creix el foc en l'ànima,
De ira, de compassió,
Ja no sé, em sento desconeguda,
Per que davant de tu,
Tinc l'animà nua...
Sóc diferent.
No distingeixo entre el bé i el mal,
Només se que ets tu qui esta davant.
Però tot passa, tot, tot...
Ja que aviat vindrà la teva absència
M'hauré d'acostumar
Hauré de tenir paciència,
M'acostumaré, però sense arribar
A oblidar-te definitivament...

Comentaris

  • marc_garriga | 29-12-2006

    ostia ja has tret aquella fotografia...serà pel que et vaig dir?
    trobo que no escrius malament, però em dona la sensació que al principi del poema parlaves com si fossis ell...no crec que estigui penedit i menys que tingui el cor consumit pel mal que t'ha fet...ell no ha fet res, tot t'ho has montat tu sola, al enamorar-te d'ell...


    PD: ja era hora que traiessis aquella foto...

  • * em sento desconeguda *[Ofensiu]
    kispar fidu | 19-10-2006

    davant de tu,
    Tinc l'animà nua...


    i jo em sento reconeguda
    en aquestes frases que eternament ens has deixat.

    perquè eternament l'estimaràs
    i tot i que no duri per sempre, el seu espai mai podrà ser reemplaçat...

    ens veiem per aquí!
    que vagi bé,
    Gemm@

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: