Deixa que penetri...

Deixa que penetri aquest poema
en la teva pell delicada i fina,
on de l'argument tu seràs la reina
i on descubriràs qui t'estima...

Deixa que flueixi per la teva orella
com la melodia d'un riu cabalós,
com el monoton brunzit de l'abella,
o com el traç delicat al fer un esbós.

I aquest poema...

M'agradaria llegir-te'l placidament
fins que et quedessis adormida,
però sóc massa vergonyós, no sobreviuria...
Espero amb massa ganes aquest moment.

Deixa'm dir-te que la natura, l'univers sencer,
cada part que el compón, cada partícula,
et té enveja, ja que no ha vist cosa més bonica!
M'agrada tot de tu, i sóc completament sincer.

I simplement, quan distreta passes pel carrer,
amb un somriure d'orella a orella, em fas sentir bé,
em fas somriure a mi, em fas bategar el cor a cent,
em fas tremolar i em deixes la sang bullent...

I si algún cop et veiés trista, que això no pot ser...
em tornaré optimista, m'acostaré a tu, et miraré,
t'animaré i faré el que sigui per tornar-te el somriure.

Et demano, sisplau, sigues així tota la vida,
alegre i somriu, que m'alegres a mi d'aquesta manera.
Si et veig trista, no em puc tornar de pedra,
se m'encongeix el cor, se m'estova l'ànima,
i m'ofego amb tu, si t'ofegues amb llàgrimes...