El follet ensucrat de colors II

Un relat de: Sergi
Amb el camí tot socarrimat,
les seves fletxes d'or es disparen cap a dalt;
fent els estels més llustrosos,
mentre s'escolten de lluny llobets vigorosos.

El follet utilitza a voltes el seu mantra,
transforma el planeta i ho torna tot borrós,
però sap que la història mai s'acaba,
interminable com la més ferotge besada.


Sergi Elias
03-02-2012

Comentaris

  • Primera i segona part[Ofensiu]
    Unaquimera | 11-02-2012 | Valoració: 10

    He llegit la primera i la segona part d’aquest poema protagonitzat per un follet ensucrat,
    i després he rellegit cadascuna d’elles,
    i fins i tot ho he fet una tercera vegada...
    i cada cop amb més insistència es repetia dins la ment aquesta idea:
    tots som una mica follets escalant muntanyes,
    tots escoltem murmuris ( a alguns fem cas, a d’altres els obviem ),
    tots som de visita per la vida, ...
    tots trobem panorames socarrimats davant nostre en algun moment i necessitem mirar amunt i contemplar els estels,
    tots tenim mantres particulars per transformar la realitat...
    i que per a tots és important recordar que la història mai acaba amb nosaltres,
    igual que no va començar quan varem donar el primer pas.

    T’envio una abraçada de colors,
    Unaquimera

  • Podríes dir-me[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 08-02-2012

    on has trobat aquest follet que t'inspita tan belles paraules ?
    Barreja de imatges i de sentiments.
    Una abraçada , estimat Sergi !

  • Marteta | 06-02-2012 | Valoració: 10

    M'han agradat! Tant la primera part com la segona.. molt bé!
    Una besada:)

  • La fletxa daurada[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 04-02-2012 | Valoració: 10

    És un poema fantàstic Sergi! I ho dic en el doble sentit de la fantasia i la preciositat. Són imatges de quadre barroc, coloristes i imaginatives dins un rerefons obscur, gòtic i imaginatiu. La barreja de tot plegat m'ha encantat. I és que l'amor i una besada poden donar molt i deixar que flueixi molt també la ploma. Endavant i una forta abraçada!

    Aleix

  • Gràcies...[Ofensiu]
    Carles Ferran | 03-02-2012

    Gràcies pel teu comentari, trobo que la comparació amb l’existencialisme que m’atribueixes m’afalaga, jo mai no ho havia vist així, però és cert que la meva generació va estar molt influïda per Sartre, i com molts estudiants d’aleshores, havia llegit La Nàusea (encara conservo el llibre, durant un temps llibre de capçalera) i algunes obres més. Potser alguna cosa se’m va enganxar.
    Jo no sóc bo per classificar, no tinc els recursos acadèmics o professionals dels crítics literaris. Em guardaré prou de qualificar la teva obra, que per cert segueixo però mai comento per aquesta raó. Hi han autors més fàcils per dir la teva, però a tu et veig tocat per la genialitat, probablement per les teves circumstàncies personals i no goso dir més que de vegades em fascines, de vegades no t’acabo d’entendre, però sempre gaudeixo, no tan sols de llegir-te, sinó també de llegir els comentaris que t’escriuen autors més preparats que jo i que a voltes m’ajuden a comprendre; i sempre trobo, al menys, alguna frase o idea que m’excita.
    Estaré encantat de que segueixis entrant en la meva pàgina, i jo faré el possible per comentar-te algun escrit.
    Una abraçada

  • Hola Sergi[Ofensiu]
    allan lee | 03-02-2012

    L'aire gairebé místic que traspua aquest poema, de fons desolat, de follet de colors i ensucrat i imatges ferotges, fa un contrallum especial, un mosaic de infinites coses que ens sobrevolen, i que no veiem. O que només podem intuir. És un poema molt obscur. Una abraçada,

    a

  • gràcies sergi...[Ofensiu]
    joandemataro | 03-02-2012 | Valoració: 10

    Despite all my rage I am still just a rat in a cage
    And someone will say what is lost can never be saved
    And I still beleive that I cannot be saved

    m'ha encantat el teu poema i la cançó que nomenes al teu amabilíssim comentari , és un plaer compartir amb tu

    abraçades
    joan

  • El follet valerós[Ofensiu]
    franz appa | 03-02-2012

    Camins socarrimats, fletxes d'or, món que esdevé borrós, i besades ferotges com llops vigorosos. La història interminable lligada amb imatges força originals a un follet que avança valerós.
    Fascinant poema, Sergi!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Sergi

Sergi

448 Relats

1309 Comentaris

204672 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Tinc dos llibres de poesia imprimits, no editats. Són QUATRIPODEX i TURBULÈNCIA DE RITMES PROPERS.


Com a músic i admirador de les grans músiques, King Crimson és el meu grup preferit des dels setze anys.



M'interessen CHARLES CHAPLIN, JEAN-LUC GODARD, FEDERICO FELLINI, STANLEY KUBRICK, OLIVER STONE, ANDRZEJ WAJDA,...

De CHARLES CHAPLIN m'agrada especialment El Chico. També m'agraden El gran dictador i Tiempos modernos.

M'encanta la pel.lícula Nuestra Música, de JEAN-LUC GODARD, plena de reflexes bellíssims i de valors humans, donats a la comprensió de morals antigues com modernes que exciten al vol la transcendència de l'ésser que es divideix en aquest món.


De filosofia m'interessen SÒCRATES, PLATÓ, KANT, NIETZSCHE,...

Si se actúa correctamente por obligación, o dudando, o de mala gana, eso no es expresión del adecuado carácter. ( De l'apartat de la moral aristotèlica del llibre Breve historia de la filosofía, de JUSTUS HARTNACK ).

Descartes proclama las dos siguientes cuestiones: ¿Es posible dudar de una proposición que se forma sobre la base de lo que se ha visto u oído? ¿Es posible que lo que se aprende utilizando los órganos sensoriales, lo que se ve y se oye, pueda ser falso?

Descartes: Si ocurre que, como sustancia pensante finita, yo tengo el concepto de lo infinito, éste debe entonces ser debido a una causa exterior a mí. La causa debe estar fuera de mí porque, como ser finito, no puede ser la causa de algo infinito. Si lo fuera, habría algo en el efecto que tendría más realidad que la que hubiera en la causa. Es necesario, pues, que exista algo fuera de mí que sea la causa del concepto de infinito que de hecho tengo.

Descartes: Todas las propiedades empíricas cambian.

( De l'apartat dedicat a Descartes, del llibre Breve historia de la filosofía, de JUSTUS HARTNACK ).

Sería algo catastrófico si por razón tuviéramos que concluir que el mundo no podría haber empezado a existir en un tiempo determinado, sino que debe haber existido siempre.
Supongamos que el mundo hubiera empezado a existir en un tiempo determinado. Antes de que el mundo hubiera empezado a existir, no existía nada. Pero de la nada, nada puede venir. Decir que no hay nada es lo que Kant llama tiempo vacío, es decir, un tiempo en el que nada existe y nada sucede. Cada momento es exactamente como cualquier otro momento. Nada caracteriza ningún punto del tiempo con preferencia a otro.
Pero si el mundo hubiera empezado a existir en un momento determinado debería haber habido algo que caracterizara aquel momento particular, y si no lo hubiera ¿por qué empezaría el mundo a existir exactamente en aquel momento, en vez de en otro cualquiera? Así, parece imposible pensar que el mundo haya empezado a existir en un momento determinado; por tanto, el mundo debe haber existido siempre.

( De l'apartat dedicat a Kant, del llibre Breve historia de la filosofía, de JUSTUS HARTNACK ).

En las "Investigaciones filosóficas" se considera el lenguaje como un número indefinido de actividades, de las cuales ninguna es figurar un hecho, y sólo unas pocas son usadas para establecer verdades o falsedades. El lenguaje se usa para hacer preguntas, dar órdenes, hacer promesas, describir, afirmar, pedir ayuda y para muchos otros propósitos. Wittgenstein llama a estas diferentes actividades juegos del lenguaje. ¿Qué tienen en común todos estos juegos del lenguaje? ¿Qué propiedad o propiedades tienen en común - propiedad o propiedades que no podrían llamarse juegos del lenguaje? Según Wittgenstein no tienen nada en común. Este tipo de respuesta está en contra de una larga tradición filosófica. Parece ser de buen sentido común filosófico insistir en que si algo debe ser llamado una u otra cosa , clasificado de un modo u otro, eso debe hacerse en virtud de una propiedad que le permite ser llamado o clasificado así. Los miembros del conjunto de todas las cosas rojas tienen en común el color "rojo", y los miembros del conjunto de los triángulos tienen en común la característica de ser figuras geométricas de cierto tipo. Pero, según Wittgenstein, los miembros del conjunto de todos los juegos del lenguaje no tienen una propiedad común. Esto significa que el concepto "lenguaje" no puede ser definido.

( De l'apartat dedicat a Wittgenstein, del llibre Breve historia de la filosofía, de JUSTUS HARTNACK ).


De literatiura m'agraden RAMON LLULL, JOAN VINYOLI, QUIM MONZÓ, CHARLES BUKOWSKI, WILLIAM BURROUGHS, JACK KEROUAC, IRVINE WELSH, ARTHUR RIMBAUD, CHARLES BAUDELAIRE, CÉLINE, JULES VERNE, D.H. LAWRENCE, GOETHE, HENRY MILLER, PABLO NERUDA, GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ, TIBOR FISCHER, ANTHONY BURGUESS,...

“-M’agrada que m’abaixeu les calces a poc a poc, sentir com els vostres dits s’esmunyen sense cap pressa sobre la roba prima. M’agrada que m’acaricieu el cul amb la mà ben oberta, amb totes dues mans, totes dues natges, que me l’obriu, que me’l llepeu, que m’hi fiqueu dos dits mentre jo em mossego els llavis. Moveu-vos. M’agrada que em mireu com m’obro la xona, que me la llepeu, que hi passeu el dit per la vora, que me n’estireu els pèls. M’agrada llepar-vos. M’agrada llepar-vos el gust del meu suc. M’agrada llepar-vos quan encara porteu els pantalons posats, perquè hi deixeu anar una gota que taca la roba. M’agrada entrar a una escala qualsevol del carrer, en qualsevol carrer, descordar-vos la bragueta, treu-re-us la fora, mamar-vos-la, abaixar-me les calces i cardar sobre els graons. M’agrada que llavors surtin senyors i senyores de tots els pisos de l’escala i que ho vegin tot. M’agrada sentir el vostre pubis contra el meu cul. M’agrada que ho fem com els gossos o els cavalls, m’agrada que m’abraceu i em mossegueu els pits, m’agrada que us toqueu davant meu: i contemplar com esquitxeu les parets de vellut d’aquest vagó. M’agrada aixecar-me la faldilla, ajupir-me, eixarrancar-me del tot i que us enfonseu en mi. M’agradaria ser una dansarina adolescent, i al mig de l’escenari alliberar-me del mallot negre i de l’eslip verd, tota seriosa bevent llet blanca d’un got, amb la samarreta de mitja màniga i el cul enlaire, somrient-vos. M’agrada beure xampany i que em vessi pel damunt. M’agrada abraçar-me a les vostres cuixes, amagades en pantalons estretíssims, pujant els graons d’un autobús, arromangant-me la camisa de dormir, alçant novament el cul, de genolls, vós recollint la humitat amb la mà, una mamella sortint-me de la jaqueta quan vaig a la porta per vigilar si ve el revisor. M’agrada que nois despullats muntin grans motocicletes, i que girin el cap i em mirin amb ulls de no veure’m. Magrada que us abaixeu els pantalons i comprovar que esteu a mig camí de la indiferència i l’excitació. M’agrada que trieu quin dels dos forats (l’un humit i l’altre humitejable) us interessa més. M’agrada que tireu pel dret, que no sapigueu en quin dels dos us enfonseu. M’agrada estar sobre matalassos blaus ratllats de blanc, en llits de ferro, amb els mugrons erectes, acariciant-me l’entrecuix, obertes les cames amb mitges fosques, llarguíssims els talons de les sabates, acariciant-me’l, enorme i vibràtil, amb ulls, celles, nas i una rialla que se’n fot, mentre acluco els ulls i em mossego la llengua molt suaument i alço el cap i llanço la cabellera enrere, titil.lants les gotes de suor a les puntes dels mugrons, uns mugrons sèpies, com a les fotos de Jane Birkin, amb ulleres de sol, amb samarreta sense màniga, amb les calces suades. M’agrada que em mireu mentre em tibo les mitges darrere dels vidres de l’oficina. Voldria sentir-vos bullir, que em creméssiu. Voldria que em miréssiu sempre, amb prismàtics, des de la finestra de la casa del davant, quan em trec els sostenidors blancs...”. ( L'illa de maians, de QUIM MONZÓ )


La trilla del trigo, de la avena, de la cebada, se hacía aún a yegua. No hay nada más alegre en el mundo que ver girar las yeguas, trotando alrededor de la parva del grano, bajo el grito acucioso de los jinetes. Había un sol espléndido, y el aire era un diamante silvestre que hacía brillar las montañas. La trilla es una fiesta de oro. La paja amarilla se acumula en montañas doradas; todo es actividad y bullicio; sacos que corren y se llenan; mujeres que cocinan; caballos que se desbocan; perros que ladran; niños que a cada instante hay que librar, como si fueran frutos de la paja, de las patas de los caballos. ( Confieso que he vivido, de PABLO NERUDA )


M'interessa molt el budisme.

En ese momento apareció en el aire Mara, el demonio, y tentó al Bodhisatta exclamando: "¡No te vayas, mi Señor! Pues dentro de los siete días a partir de hoy, aparecerá la Rueda de la Soberanía y te hará monarca de los cuatro continentes y de las miríadas de islas. ¡No partas!" El Bodhisatta respondió: "Mara, bien sé que eso es verdad, pero no busco la soberanía del mundo. Deseo convertirme en Buddha para que se regocijen decenas de miles de mundos".
( Buda y el evangelio del budismo, de ANANDA K.COOMARASWAMY )


Sergi