No vull ser.

Aparento 10 anys menys, ara fa un any vaig comença una feina dins la mateixa empresa que guanyo molt més, he cobrat una herència amb la qual he pagat el deures i encara me n'ha sobrat un raconet, m'he mudat al pis guanyant unes terrasses fantàstiques, tinc salut!, modestia a part mai m'han dit lleig!, soc una persona que es fa amb gran facilitat amb tothom tot i que mai he tingut parella, no tinc amics per sortir....etc. I tot i amb això et diré que sóc una ànima solitària, no hi un que s'assembli a mi tot i ésser bessó. I Adesiara em pregunto què faig aquí?, He vingut per a quedar com a llavor de patates que ja comencen a grillar-se? Per això llegint el teu relat em sento solidari i identificat...Sort tenim de que som auto-ficients amb nosaltres
mateixos...Ara com ara allò que em que dóna sentit a la meva vida és aquest espai de Relats en català on público els meus poemes de caire homoeròtic sense rivalitat ni competència... Som anormals?

Jo també em sento així...
Però sempre acaba arribant un somriure que duu a un altre somriure.
Talment, ben trenades tan àrdues paraules.
Abraçada :)

El teu món interior està sofrint. Trobe aquest relat que és dins de tu amb una força interior que no et deixa viure.
No sé exactament si ho he completat bé, el teu món interior.
Saluts

Un cop de puny al fetge, una vena oberta, un cervell ple d’espigues i ortigues. Un deixar-se anar, que cal fer de tant en tant, clar que sí! Una forta abraçada, Sergi.

Aleix