El Desgraciat. Estiu 2004 (Capítol III)

Un relat de: Ferran Planell

Ja de tornada. Tots -ma filla, l'amiga, la meva dona i jo- som dalt del cotxe. Pels altaveus, sona un CD preparat per la nena en un moment de lucidesa musical d'aquells més aviat rars, i que apropen els seus gustos auditius als nostres. La conversa que enceten mare i filla sobre els esdeveniments descrits, produeix un efecte a tres bandes. El to de veu entre ambdues, va augmentant en decibels; la meva resolució a l'abstracció, es concreta -si hi cap- en una major atenció al volant; i l'amiga, no sabrem mai si per un cansament real, o per una voluntat d'inhibició, cau en un profund son, repenjant el cap entre el seient i el vidre de la finestreta del darrera.
El trajecte se'ns ha fet curt. El trànsit ha estat d'una fluïdesa remarcable i sempre desitjada.
- Ja hi som ? -que diu ma filla.
Per parlar massa, i com és habitual, al entrar per la Meridiana trobem aquella mica de retenció, i que a fi de donar-li alguna mena d'explicació, suposo del tot necessària per anar recordant les excel·lències de la gran Ciutat, a tot aquell que se n'hagi pogut oblidar o simplement les desconegui.
Ara arranca, ara para, torna a arrancar, torna a parar, la successió per lo de fàcil i previsible, no és per a posar en un examen psicotècnic. El que sí que no m'esperava -potser hauria de dir millor, no desitjava- pas era que de sobte, l'agulla de la temperatura es posés de cop en la zona vermella.

Encara no feia gairebé un mes que li havia comprat el cotxe, a un bon amic i client, que en venir a fer la declaració de la renda, va comentar-me que se'l venia. Trobat el preu més que escaient, tot seguit vàrem posar-nos d'acord en fer la transacció. Com és normal en aquests casos, féu-me els advertiments propis d'aquells vicis amagats que sempre té un vehicle ja rodat. Entre d'altres com alguna petita fuita d'algun líquid, s'hi trobava aquest.
- Molt de tant en tant, i sobre tot ara a l'estiu amb l'aire condicionat posat, l'agulla de la temperatura es posa al vermell. Al taller on el porto, m'han dit que de ben segur no és res d'important, doncs si pares i tornes a donar el contacte, se situa altre cop a nivells mitjos. Coses de l'electrònica. Ja se sap. -varen ser les seves paraules.
Com que un, és desgraciat de mena, el de tant en tant, va convertir-se en un dia sí, dia també.
Advertit el meu mecànic, no sé si perquè realment el seu parer n'era de coincident, o bé perquè anava atabalat amb els últims dies de feina abans de vacances -en els que tothom vol posar en solfa el cotxe-, la qüestió és que no va fer-me el més mínim cas fins feia un parell de dies, en els que va decidir finalment, i davant la meva insistència, canviar un ... em sembla que va dir "sensor" -m'haureu de disculpar, però els meus coneixements de mecànica, comencen per "bu" i acaben en "gia".
- Mira, si vols, el que podem fer -per provar quelcom- és que demani un sensor, que és baratet, i el canviem. Si al final resulta que no és això, no perdrem gaire. Ara, en aquest cas, segur que serà cosa del rellotge.
Aquesta mena de sentència -dita pel meu mecànic-, va ser tota la proposta de solucions a prendre que fui capaç de treure-li. Mi vaig afanyar a dir que sí, com aquell que s'aferra a un clau candent.
El dia abans -d'aquest en el que ens trobàvem- havia anat a provar la nova peça implementada. El vaig trucar, tan bon punt tornava a ser a casa.
- A les bones. Igual que em faig pesat per un cantó, també et truco per a comunicar-te, que oli en un llum. De conya. Sembla que l'hem encertada. De totes maneres, demà vaig a buscar a ma filla, i serà la prova de foc.
Lo de desgraciat de mena, es confirmava un cop més. Com que el taller, és troba relativament a la vora de per on circulàvem, la decisió va ser fàcil. Cap el mecànic. Vàrem arribar just quan faltaven cinc minuts per tancar, i el que és més, per agafar-se les vacances.
- Noi, ja saps que ahir tot va anar com una seda. Avui, he fet tres-cents quilometres ben bons, i fins ara, tot entrant a Barcelona -que ens hem trobat amb una mica de retenció- ha anat bé. Però al estar més estona parats amb l'aire condicionat posat, i amb aquesta calor que fa, hi ha quelcom que no acaba d'anar a l'hora.
- Ja et vaig dir, que segurament seria cosa del rellotge.
- Home, a mi, si tinc la certesa de que tan sols és un problema de l'agulla que no marca bé, se me'n fot.
- Ho té de ser, perquè -amb el capó obert- ja veus que el nivell de l'aigua no puja. Si realment s'escalfés, tal i com marca al vermell, estaria bullint. A més, si pares i tornes a donar el contacte, l'agulla torna a baixar.
- El que passa, és que cada cop m'ho fa més sovint, i al final passarà com en el compte de "que ve el llop", no pararé, i si s'escalfa de debò, ja no hi serem a temps. A més pensa, que quan ho fa, en el fons sempre és quan està realment més calent.
- També podria ser -mentre seguia remenant per dins el motor- que s'ajuntés el que l'agulla marqui malament, i que les aspes del ventilador no és travin quan arriba a certa temperatura. Si no fos l'hora i el dia que és, te les deixaria travades, i així aniríem més tranquils.
- I no hi ha manera de fer-ho?
- Uf, no, s'ha de desmuntar, i aplicar un punt se soldadura. Perquè vosaltres quan marxeu de vacances?
- Diumenge a la tarda, per?
- No, res, és que si haguessis estat aquí dilluns, t'hagués fet anar a l'electricista.
- I no hi puc anar aquesta tarda?
- Avui divendres?, no t'agafarà pas
- I si el truques tu, tampoc?
- Ho dubto, ja he anat aquest mati amb un pollastre, i me n'he sortit pels pèls. Està desbordat.
Heu tingut mai, aquella sensació d'estar amoïnat, amb un desassossec que us neguiteja, produint-vos un malestar que us duu cap al desfici?. Si?, No?. Tan se val. Així és com em trobava jo.
- Va baixeu tots -digué de sobta el mecànic, tot pujant al seient del conductor- que m'apropo a l'electricista en un moment.
- Vinga!, que no ho heu sentit. Totes a baix. -Vaig increpar jo, a la dona, filla i amiga (qui per cert, tot i el temps que dúiem dins el taller encara estava fregida).
- A no, ara que voleu fer -deixà anar la dona-. Primer l'hem de dur a ca seva -referint-se a l'amiga-, i desprès s'ha d'anar a casa a descarregar les motxilles que portem en el maleter, i fer el dinar, que son gairebé les dues.
En aquell instant, tot veient com s'esvaïa una de les poques, per no dir l'única possibilitat de trobar el perquè de tot plegat, se'm va emboirar la vista. Davant de la petita discussió que es generà entre nosaltres, el mecànic va abandonar el seient que ja havia ocupat, i sortosament digué,
- Aneu a fer el que tingueu que fer, i torna a primera hora de la tarda.
- Però si tu no obres, te'n vas de vacances, no?
- És igual, ja hi serè.
- Però home..., em sap greu..., no voldria...
- Que callis cony, i sigues aquí a les tres.
Potser ara entendreu perquè em mereix la confiança i fidelitat que li tinc -encara que sempre acabi fent allò que li roti.

La singladura fins arribar a casa, amb parada de descarregada de passatgera inclosa, va transcórrer en el més absolut dels silencis. Arribats a lloc, vaig parar en doble fila a fi de desembarcar a la dona, filla, i paquets. Mentre elles s'encarregaven de traginar l'equipatge, jo vaig anar a cercar un aparcament, encara que fos precari, donat de que tan sols disposava d'uns vint minuts per dinar en una esgarrapada, i tornar cap el mecànic. Un cop ja trobat un forat on encabir-hi l'esca del pecat, obrí el portal, pugí a l'ascensor, i tot just entrar per la porta -amb el cervell en plena ebullició-, vaig deixar anar uns dissertació a la meva dona, sobre el que significava i l'important que era el favor que amb l'acció d'asseure's al volant, ens havia volgut fer el mecànic. Que entengués, que no tan sols era el favor directe que ens feia pel que el dia en sí representava, sinó també perquè alhora ell en seria deutor d'un favor a un altre -l'electricista.
Pel que sembla no havia estat al cas, segurament, mentre jo intentava desesperadament atreure l'interès d'ell, ella seguia parlant amb ma filla.
En el seu descàrrec -i merescudament- he de dir que va acabar fent allò que a tots tant ens costa, i reconegué que s'havia equivocat. El dinar va ser doncs calmat i vertiginós a la vegada.
A les tres en punt, ja tornava a ser en el mecànic. Acalorat. Per que no fos dit, i per provar-ho tot, havia anat sense posar l'aire condicionat. Vaig acabar arribant igualment amb l'agulla al vermell, doncs com era d'esperar la meva iniciativa no serví de res.
Mentre jo restava sol en el taller, ell duia el meu cotxe fins a l'electricista. Ben al contrari del que s'acostuma a voler en aquests casos, o sigui que l'espera sigui curta, jo més aviat desitjava de que la seva llargada es prolongués, no sé ben bé quant, però el suficient per considerar que quelcom s'havia fet.
No havia passat encara un quart d'hora, quan el soroll del motor em va fer adonar de que professional i vehicle, estaven entrant de nou en el taller. El temps, va semblar-me infimíssimament curt. De seguit vaig copsar de que l'electricista, no s'havia dignat a posar les seves mans guaridores en el meu apèndix mecànic.
- Noi, s'ho ha mirat, i diu que segur que hi ha un problema en el... quadre, "tablier", rellotge, plafó de comandament - torno a no recordar exactament el nom que em va dir, i això em fa creure sense por a equivocar-me, que puc considerar-me en quant a la mecànica un perfecte panoli.
- I doncs? -digué jo, per dir quelcom.
- Doncs que pots anar tranquil, que no s'escalfa. Quan tornem tots de vacances, ja ens ho mirarem amb calma.
Desprès d'uns quants estira i arronsa més, amb els quals, encara vaig aconseguir que sortís un altre moment, i tornés amb un aparell de mesurar temperatures -que a mi em va semblar un raig làser- i que dirigí a varis punts del motor sense detectar cap anomalia, vàrem desitjar-nos mútuament unes bones vacances.
Ara sí, amb l'aire condicionat posat, -ja no venia d'aquí-emprenia el camí cap a casa amb un deix d'intranquil·l
itat vers la meva futura operació sortida.
(Continuarà)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: