EL CONTE DE L'ENYOR

“Tant me feien el martell, el cargol, la set i la mort.”
En un astre, en un planeta, el meu, la Terra,
hi havia un petit príncep que calia consolar.
(El Petit Príncep, d’Antoine de Sant-Exupery)

A tots els néts que enyoren les seves àvies.

Era un planeta estrany, molt gran però estrany. No era una gran bola més o menys llisa, com els altres planetes, sinó que era un món fet d’infinits mons petits, vaja, com una magrana pelada. Vet aquí que en un d’aquests petits móns hi vivia un home sol, de posat trist i avorrit, que esperava el dia que un fet extraordinari trenqués la monotonia de la seva existència. I el fet un dia s’esdevingué. Al bell mig del seu món de magrana va veure com emergia de terra una fràgil tija amb unes fulles diminutes. Esperançat, seguia el creixement de la planta. Podia un fet tan trivial trastornar la seva vida? Doncs si, la va trastornar. El desenvolupament de la planta es coronà amb una poncella. Un matí, amb el rostre transfigurat i els ulls esbatanats, va veure com la poncella s’obria lentament amb l’escalfor dels primers raigs de sol fins esdevenir una flor. Era una flor com moltes altres, bonica, si, però com moltes altres.

L’home, en veure-la, la va trobar tan maca que s’hi va atansar a olorar-la. Si la vista l’havia embadalit, la seva flaire el va captivar. Aleshores va comprendre que ja mai més és podria allunyar d’aquell indret, que aquella flor donaria sentit a la seva vida. I va fer-ne la seva flor. Sempre estava al seu costat, li parlava, la regava, l’olorava, li netejava les fulles, en treia les formigues... Havia decidit ser el seu jardiner i la flor el corresponia amb la seva companyia i omplia de d’olor el seu món. Havien esdevingut, l’un per a l’altre, únics al mon.

El temps va anar passant. La flor ja havia deixat enrere aquella poncella de pètals cabdellats, aquests s’havien anat obrint oferint la maduresa de la flor, mesurant la flaire, suavitzant el color. Al jardiner, els cabells, ja blancs, feien corona a una testa que no tenia altre pensament que viure per a la seva flor.

Un dia va aparèixer una nena, eixerida, de cos menut, rossa, d’ulls blaus i llavis riallers. Semblava una petita princesa. Mirant el jardiner de cua d’ull, es va atansar a la flor, la va examinar i l’olorà. Somrient, va alçar el cap i tot mirant-lo digué:

- Fa bona olor. I és bonica. Es teva? Puc venir cada dia a veure-la? Si m’ho permets, serà com si fos meva, també - va dir sense esperar resposta a cap de les preguntes i afirmacions.
- Es clar que si. Pots venir sempre que vulguis. Així ens farem companyia tots tres i ens explicaràs coses d’allà on ets. Ens farem amics. Oi que n’és de bonica? Tu també ho ets molt.

Des de llavors la nena no va deixar d’anar-hi ni un sol dia. Apareixia saltironant, s’asseia a terra amb les cames creuades, de cara la flor, i no parava d’explicar coses, reals o imaginàries, amb gran gesticulació i donant una nova vida a aquell racó del planeta. L’home se l’escoltava amb atenció i curiositat i participava a la xerradissa. Heus aquí, la nena i el jardiner, units per una flor que per a ells era única.

Una nit inclement, un mal vent arrencà la flor i se l’endugué, lluny, cel enllà, cap a l’infinit. Quan la nena va arribar es va trobar el jardiner plorant desconsoladament. De seguida es va adonar de l’absència de la flor.

- On és la flor? Qui se l’ha endut? Què n’has fet? On se n’ha anat? Quan tornarà?

El jardiner, tot negant lentament amb el cap i amb les llàgrimes lliscant galtes avall, li va dir que no la tornarien a veure, mai més. Que el vent se l’havia endut cap a l’infinit i que ara devia estar errant entre els estels, o havia anat a parar a un d’ells. Davant del desconsol de la criatura, tot recordant “El Petit Princep” que havia llegit de jove, es va inventar tota una història d’estels, planetes i asteroides. Li va dir que, com que la flor era tan maca, l’estel on havia anat a parar, per força havia de ser dels més lluents; que cada nit mirarien firmament per descobrir-lo i somriurien per que lla no els veiés tristos. La nena s’abraçà al jardiner i a poc a poc, tots dos van anar ofegant els sanglots. Per uns moments va semblar que la serenor es feia mestressa d’aquella trista situació. però no va ser així. La nena, de cop, va exclamar: Estimo la flor, la vull veure, l’enyoro. Jo aniré a trobar la flor i la tornaré. I se’n va anar deixant al jardiner, que tornava a estar sol al haver perdut el que més estimava i que omplia la seva vida.

La criatura va enganxar unes caixes de cartró, hi va fer unes ales i un timó. Es va posar una gorra de llana i una bufanda de colors llampants. Es va assuere dintre la caixa que feia de cabina. Va comprovar el nivell de combustible del cor, va engegar el motor de la imaginació i....va volar.

El primer lloc on va arribar va ser un petit planeta, gris i poc vistós, sense res que li donés un pessic d’alegria. No hi havia rastre de la flor. Només i havia una dona d’aire melancòlic amb el rostre que feia temps que havia perdut la gràcia del somriure.

- Hola – digué la nena – Qui ets? On he arribat? No té gaire encant el teu planeta, és trist.
Sóc l’enyorança – digué la senyora – i el planeta es diu Enyor. Quan només s’enyora tot s’atura, la vida s’atura. La nostàlgia em te atordida. Què has vingut a cercar?
- Busco una flor. Me l’estimo molt i el vent l’ha arrencat i se l’ha endut del meu planeta. L’enyoro.
- Aquí no ha arribat cap flor. Si només l’enyores, ja ho veus, al teu voltant tot es tornarà gris i trist. Vés-te’n d’aquí, busca en el planeta dels records, potser allà et podran ajudar.
- Si, ja veig que aquí no trobaré ajuda ni consol. Me’n hi vaig. Mercès pel consell.

Tornà a posar en marxa el seu giny i després de travessar una espessa foscor arribà al planeta dels records. Allí trobà un home que vestia una granota de feinejar i que anava triant uns petits nuvolets, com de cotó fluix, i en feia dues piles, una de nuvolets blancs i una altre de nuvolets grisos.

- Hola. Bon home, és el planeta dels records? Que estàs fent? Què són, això?
- Si, és el planeta dels records. Aquí venen a parar els records de tothom i jo els trio. Els records agradables, els blancs, a una banda i els desagradables a l’altra. Els teus també estan aquí. En busques algun en concret?
- No. Cerco una flor. La flor que estimo i que és la que ha creat els més estimats records de la meva vida.
- He vist els teus records, també han passat per les meves mans. Ja sé de quina flor m’estàs parlant, és molt bonica. Jo te’ls guardo aquí i quan tu els busquis dins el teu cor jo els hi faré arribar. La teva flor estarà allà on tu vulguis que estigui, només has de fer que pensar-la. Vés al planeta Amor i allà et diran com ho has de fer per que el cap ho entengui i el cor no plori. Ves-hi.
- Me’n hi vaig tot seguit. Guarda’m bé els meus records, no els endrecis massa, els faré servir sovint. Adéu.

S’enfilà altra vegada al seu avió i s’enlairà a buscar el planeta Amor. En arribar-hi es va trobar amb personatge curiós, era quasi transparent i al mig del pit se li veia un cor gran i vermell que cada vegada que bategava li escampava per tot el cos infinitat de petits cors, com pètals de mil flors, que es fonien deixant l’espai per als d’un altre batec.

- Sabia que vindries. Conec a tots els que estimen i sé que els que han perdut allò que estimen, tard o d’hora, venen aquí a veure si els puc ajudar. Quin és el teu neguit?
- Estimo una flor que un vent s’endugué espai enllà. L’home del planeta dels records m’ha dit que tu em diries què he de fer.
- Certament, treballem a l’entesa. Té, – li digué tot donant-li una capsa de vidre atapeïda de llavis en forma de petó – cada vegada que recordis la teva flor l’home dels records t’enviarà un nuvolet, aleshores agafes un petó de la capsa, li enganxes i el llences enlaire com qui deixa volar un ocell que té entre les mans. Estigues segura que el teu record arribarà fins on estigui la teva flor, probablement molt enllà, en un estel. El coneixeràs perquè quan el record li arribi brillarà intensament. No pateixis, mentre el teu cor estimi la flor, els petons de la capsa no s’acabaran mai.

Donant-li les gràcies s’acomiadà de l’Amor. De tornada al seu planeta trobà el jardiner abatut i regant amb llàgrimes el sòl on havia crescut la flor.

- On t’havies ficat? M’has deixat sol amb la meva tristesa i, fins ara que has tornat, a més de plorar per la flor he plorat per tu. No em deixis mai més, ara et necessito, tu seràs des d’ara la meva flor. -No podia suportar la idea de perdre-la també.- Abraça’m ben fort.

Es van fondre en una abraçada tan intensa que el batec dels seus cors els va semblar la piuladissa d’un estol d’ocells refilant dins dels seus pits.

- No ploris més, no et tornaré a deixar sol – li digué la nena - . He anat a cercar la flor però no l’he trobada. He trobat l’enyorança, els records i l’amor i m’han dit què hem de fer per què la flor no mori mai, per que rigui i sigui feliç allà on sigui. I li va explicar el seu viatge per l’espai, la seva visita als planetes, les converses amb els seus estadants, la grisor de l’enyorança, els nuvolets blancs i grisos, la capsa del petons i tot el què li havien dit que havia de fer.

- Va, seu al meu costat – li digué en caure la nit mentre s’asseia, com sempre, amb les cames creuades. L’home l’obeí sense ni preguntar-se el perquè. La minyoneta, tot posant la capsa dels petons en mig d’ells dos continuà – i recordem tots dos els moments feliços que hem viscut al costat de la nostra flor ! Recordes quan..., i el dia que..., i com es....

Llavors va caure el nuvolet del seu record, suaument com cauria un floc de neu, i un altre, i un altre, i més i més, semblava una delicada tempesta de neu. No donaven l’abast d’enganxar-los petons i llençar-los enlaire altra vegada. Era un no parar i quants més n’enlairaven més en queien.

- Mira aquell estel com brilla, és allà !
- No, mira aquell, brilla més !
- No, allà. Allà. Allà....
- Mira aquell....

I els estels començaren a encendre’s com si tots tinguessin una flor. Com un castell de focs, la volta del cel s’omplia d’espurnes rutilants. I més records, més nuvolets, més petons, més estels. I a poc a poc van anar canviant les llàgrimes per somriures, i després els somriures per rialles. I s’abraçaven rient i amb els ulls negats de llàgrimes mentre milions i milions d’estels s’il•luminaven amb els seus records.

I tornaren a sentir l’olor de la seva flor.