El Congrés Williams.3: Conferència

Un relat de: franz appa

A penes vaig entrar a la sala d'actes, els vaig veure, el Marçal el primer, el Miquel, les noies, i el Víctor, allí, al darrera, el més absent. Em va alegrar no topar-me amb el seu esguard, aquells ulls que sempre havia trobat tan atractius, d'un blau vellutat i profund. M'emparava el cos alt i ample del Hornet, que em duia del bracet, aferrant-me amb una força desproporcionada, el cos formidable del Marçal que m'abraçava. És curiós, perquè abans de poder veure bé la seva cara, aquell somriure garneu que no havia canviat amb els anys, havia reconegut la seva olor, una fragància molt peculiar que em va acollir com ho fan algunes atmosferes que un, encara que hagi arribat a creure que no recorda, no oblida mai.
Darrera nostre, del Hornet i de mi, venien els meus dos copartícips a la conferència. De fet, el Hornet m'havia convençut, unes setmanes enrera, d'intervenir en aquell congrés, tot assegurant-me que compartiria taula amb dos prestigiosos acadèmics. Van ser tres o quatre trucades llargues, espaiades en poques setmanes , en les quals vaig haver de lluitar sense ànims, mig desmaiada, contra la seva indefallible eloqüència. Entremig, jo vivia una mena de vertigen vital, a cavall entre la meva casa, la meva feina a l'editorial, el meu treball amb la biografia de Connor Williams, els viatges a Reus a visitar a mon pare, que dia sí, dia no, ingressava a l'hospital, i a sobre la meva convivència amb en Georges, la por de perdre'l entre tant d'atabalament, de desprendre'm del seu suport ferm i de la seva calma que em mantenia just per sobre de la línia de flotació. Potser va ser això, penso ara, amb la perspectiva del temps i amb l'enrenou i l'agitació del meu petit Jordi brandant al meu voltant, el que va realment provocar que em quedés embarassada. No cap oblit ni cap involuntari atzar, sinó l'inconscient o subconscient pressentiment que era allò, justament allò, el que faria tancar el llaç que em mantindria segellada a la seguretat i força que representava per a mi la vida amb el Georges.
Estava de tres mesos, i patia força. Basques, marejos, tot allò que sempre m'havia terroritzat a les fantasies sobre el fet d'esperar un fill. Així i tot, vaig respectar el pacte amb el Hornet, tot i que ben aviat va caure del cartell un dels dos acadèmics promesos. El Hornet m'ho va comunicar amb una nova trucada, amb la seva jovial despreocupació.
-No importa. He trobat un recanvi encara millor, l'Ovidi Camps, un que el va tractar i conèixer, i un cognom molt conegut a l'illa.
El plantejament era aquest: jo donaria unes grans pinzellades sobre la seva vida -no disposaria de gaire més de vint minuts-, l'Ovidi explicaria alguna anècdota per "centrar-nos la personalitat de l'autor", i el brillant acadèmic remataria amb una anàlisi sobre la plasmació d'aquella personalitat en la seva obra. Vint minuts i algun torn de resposta al col·loqui. No em podia negar. I, tanmateix, hi havia massa raons per témer el viatge. No l'hagués fet, sense la suau insistència del Georges.
-Si has d'acabar aquesta biografia, no pots menystenir aquesta ocasió de donar-te a conèixer en els cercles de coneixedors i experts en l'obra del teu autor, no trobes?
Tenia tota la raó, però el problema principal era que ell no podria venir, i m'esperava una barreja tempestuosa de sentiments i anhels i pors, massa explosiva per al meu estómac hipersensible i el meu cos trasbalsat. Almenys creia deixar enrera el Víctor, un respir saber-lo lluny del món on ens vam conèixer, bé que mai no he sabut realment si va ser aquell el que ens va dur a l'embolic en que ens havíem d'aventurar tots dos junts aquí, a l'altre món de l'altra banda de l'oceà. Potser pesava més, en el fons, la distància d'ell que no el probable retrobament amb el Dídac. Per molt que hagués passat molt més temps embolicada amb ell, el Dídac era de la mena de força indomable que jo no havia pogut mai entendre, però tampoc retenir. Mentre que el Víctor...
I per això devia ser el cop més terrible saber per boca del Hornet, a penes a escassos metres de la sala d'actes, que havia estat la nit abans a la recepció de l'hotel, on jo, esgotada i destarotada per unes nàusees contínues, no havia tingut esma d'acudir.
-Ets un autèntic cabronàs, Hornet! M'ho dius ara, a la vora de la sala, perquè no em pugui fer enrera! -el vaig esbroncar.
Ell va protestar rialler. Va dir-me que de cap manera havia sabut que el Víctor tenia intenció de venir-se, i que en tot cas no sospitava que jo fos tan figaflor de tenir-li por. Això no ho va dir amb aquestes paraules, és clar. Mentrestant, van fer cap el degà Quayle, que havia de presentar l'acte, i els altres conferenciants. Vaig reconèixer l'Ovidi Camps vagament, però estava tan trasbalsada que no em vaig adonar que l'acadèmic prestigiós també havia canviat, i que no era el previst. Només quan, darrera la dentadura de llop i els ullets de fura del Marçal, vaig sentir un sufocat crit de sorpresa, o tal vegada de ràbia, i vaig veure la cara descomposta de la Montserrat, vaig comprendre que anava amb mi un nom conegut, un tal Josh Binum, algú que havia estat un amant de la Montserrat molt temps enrera, en un secret que compartíem a veus totes els de la colla.
L'incident, però, em va impedir veure el Víctor de cara, o em va facilitar evitar-ho, millor dit, ja que el Hornet ens va empényer a tots cap a l'estrada amb accelerada eficàcia.
Durant l'avorrida i massa llarga introducció del degà Quayle, que de fet es repetia amb la presentació que ell mateix havia fet en la inauguració del matí, una peça plena de retòrica buida i increïblement incompetent, vaig aconseguir evitar també l'esguard del Víctor, que, tanmateix, notava obstinadament fixat en mi.
Vaig començar, per fi, i ho vaig fer recordant com vaig conèixer el Connor, en una entrevista per al diari local on planava precisament la figura del Víctor, que m'hi havia acompanyat. Naturalment, no el vaig esmentar, i, en canvi, sí al Hornet, que és qui m'havia fet l'encàrrec com a director que era del diari. Però a la fi no vaig poder evitar buscar el seu esguard, i trobar-me'l allí al davant, pacíficament clavat en mi, em va desconcertar. Vaig veure aigua, encara que tot just acabava de començar a parlar, i vaig reprendre el fil com vaig poder. Vaig deixar anar quatre pinzellades biogràfiques poc compromeses, i per acabar vaig deixar caure, com m'havia insistit el Georges, que estava preparant una biografia completa, amb tots els materials de primera mà que m'havien fet arribar els seus hereus.
Satisfeta amb mi mateixa, vaig aconseguir centrar-me en la intervenció de l'Ovidi Camps, un home taciturn i aparentment poc brillant, però que va resultar un magnífic i original orador. Vaig prendre mentalment nota de consultar-lo per acabar d'adobar el meu llibre amb les anècdotes que va dir sobre Connor, i que per a mi eren desconegudes. En canvi, el Josh Binum, l'ex-professor de l'Escola Superior, l'ex-amant de la Montserrat, em va avorrir mortalment, amb un seguit de tòpics que realment no van aportar cap informació ni cap anàlisi d'interès. En aquest sentit, jo no hauria trobat malament que la Montserrat, de manera totalment inesperada per a mi, aprofités el col·loqui per etzibar-li un estirabot, al fatu Binum, i el deixés en ridícul, tot i que només els que coneixíem de què havia anat la seva història podíem copsar que allò, una indirecta en veritat, era entomat com un autèntic cop directe. El que em va molestar va ser que al·ludís a detalls sobre la turbulenta vida familiar del nostre escriptor que ella coneixia de la meva boca, però que jo havia acuradament evitat explicitar en la meva dissertació. Encara que, com em suggeria el Georges, no tingués altre remei que desvelar-los en la meva biografia.
No m'ho vaig callar, de cap manera, encara que enmig del col·loqui poca cosa vaig poder fer-hi. Quan va acabar l'acte per fi, amb una nova soporífera cloenda a càrrec del degà, vaig atansar-me a la colla i no vaig estar-me de recriminar-li la seva conducta a la Montserrat. Crec que encara no l'he perdonada.Ho hauria fet, segurament allí mateix i tot, si ella s'hagués excusat o només s'hagués mostrat esverada per la presència del Binum, però va reaparèixer aquella Montserrat esquerpa, sardònica, falsament autosuficient i segura, que era la pitjor versió d'ella mateixa, la que, quan es feia més evident, em resultava difícilment suportable.
I reflexiono ara en això, en com amb els anys ens anem fent més intolerants amb els defectes dels altres. Aquella tarda, però, estava massa furiosa per veure-ho, o almenys per contenir-me.Vaig refusar, doncs, amb evasives, comprometre'm amb les insistents invitacions del Marçal i el Miquel per retrobar-nos a la nit "i recuperar els vells temps".
Vaig aprofitar de nou l'embranzida del Hornet per retirar-me, i ja em creia lliure d'ells quan, de cop i volta, em va aparèixer davant la cara el Víctor, els seus ulls sol·lícits i amables, les galtes anguloses, magres i enèrgiques, la boca sensual i ben formada. Abans que m'adonés m'havia besat a les galtes, i em felicitava "per la meva lliçó magistral".
-A què et refereixes? -vaig fer, a la defensiva.
-A la teva conferència, és clar -va respondre ell, sense alterar-se-. Has estat esplèndida. I tu mateixa... et veus esplèndida!
-Serà que em prova l'embaràs -li vaig etzibar tot d'una, sorprenent-me a mi mateixa.
Vaig fruir del seu desconcert, de la manera en què va obrir de bat a bat i extraviar tot seguit els seus ulls hipnòtics, i vaig aprofitar aquell segon de victòria per fer-me fonedissa.
Quan, de tornada a l'hotel, el Hornet em va proposar anar a sopar amb els altres conferenciants, no vaig dubtar a acceptar, encara que tenia ben present que allò suposava compartir taula amb els tediosos Quayle i Binum. Contràriament al que em pensava, però, la veu cantant durant el sopar la va dur l'Ovidi Camps, un pou d'anècdotes i vivències que mai semblava tenir fi, de manera que el Hornet, per una vegada, va escoltar més que no parlar. Ens a
companyaven la Sra. Quayle, tan bleda com el sòmines del seu marit, i la Sra. Binum. Al principi m'intrigava saber si, donat que ella, una d'aquelles belleses pansides que han dipositat en els cirurgians plàstics l'esperança d'una vida de dilatada joventut sense sobresalts, havia estat present a la conferència i si s'havia adonat de res, de tota la història amb la Montserrat. Però, tot parlant, vaig assabentar-me que no era la mateixa Sra. Binum del temps d'ella a Tavanne, ja que era el primer cop que trepitjava l'illa. Era, doncs, muller de segones noces. A més, em va semblar prou tanoca per no haver-se adonat de res encara que pogués haver-li afectat.
Afortunadament, havíem aprofitat que hi havia quasi equilibri entre sexes per distribuir-nos a la taula amb el clàssic esquema noi-noia, i tenia a la vora l'Ovidi i el Hornet, la meva permanent escorta des que jo havia posat peu a l'illa el dia abans, i el sopar va resultar més que distret. Fins i tot em va caure prou bé el menjar.
Quan a l'endemà vaig anar a l'aeroport, sense esperar la clausura del Congrés, no duia el meu cavaller Hornet com a escut, ja que òbviament estava ocupat amb l'organització de la jornada final. Tenia por de retrobar-me el Víctor o el Dídac, tal vegada tots dos. Tenia por i potser l'esperança de veure sorgir entre la massa de gent que es movia pel hall de la terminal, la cara fosca i l'expressió pocapena i maliciosa del Dídac, aquell somriure de biaix amb què sempre t'anunciava que el món, per a ell, era poca cosa més que un joc d'atzar on només tenia valor el propi esdevenir sense sentit del joc. O els ulls adolorits i afables del Víctor, aquella mena de serena tortura que vessava a totes les coses que anhelava sense la voluntat necessària per arriscar-se a comprometre-s'hi.
No van sorgir. Encara, mentre l'avió s'enlairava, els tenia presents, els dos parells d'ulls. Quedaven allà baix, més enllà de les meves oscil·lants imaginacions, en aquella zona del meu passat que era en realitat l'argila amb què confegia els peus que m'havien de fer envolar cap al futur. Un futur on jo sí em volia arriscar per comprometre'm, amb aquell material heretat de Connor i dels dos homes que jo havia estimat i que, a la seva manera, sens dubte m'havien estimat, el Víctor que sí havia vist imprevisiblement, i el Dídac que contra les meves previsions no havia vist. I em volia comprometre amb la meva carrera literària, amb el llibre que ja havia publicat, amb la biografia que publicaria, amb la meva vida amb Georges i amb el fill que m'havia donat.


Comentaris

  • Mirada en profunditat[Ofensiu]
    Unaquimera | 20-03-2009

    De qualsevol fet, persona o moment hi ha sempre més d'una opinió, més d'una versió: queda demostrat a bastament mercès a les cròniques d'aquest Congrés al que assistim ara al costat d'un, ara al costat d'un altre personatge.

    Les mirades en profunditat, ja siguin cap endins, ja cap enfora, que fan cadascun del seus protagonistes ( membres d'aquesta colla on queden representades gairebé totes les tendències i tots els estils ) són realment retrats psicològics de gran qualitat humana i literària: tendres i crus a l'hora, nítids però amb ombres que faciliten el contrast amb les zones ben il·luminades.
    És un goig contemplar-los i gaudir del teu traç ferm, d'artista entregat a la tasca feta amb autèntica dedicació!

    T'envio una abraçada plena de bons desitjos de salut i de troballes interessants en la teva recerca,
    Unaquimera

  • Allò real lacanià o allò femení[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 04-03-2009 | Valoració: 10

    Sí, et sorprendrà el titul del meu comentari, però la Milena igual que la Montserrat amb el Binum, aquesta amb el Dídac i el Víctor, antics amants ha sentit durant tota aquesta conferència el terror, o la simple por de trobar-se amb allò inefable, o potser concret de l'amor perdut, d'allò que es diu odi o amor mort i que de vegades sentim en veure una dona amb la qual hem quedat o hem acabat malament.
    Aquest terror que és de vegades un "ratllar-se" amb l'altre el sentia la Montserrat i ho sent també en la conferència la Milena, aquella dona meravellosa però maltractada pel Victor i la resposta d'ella a aquest quan li diu que tindrà un fill del Gerorges. Una bona puntada de peu a un home que se li presenta amable i condescendient i li dona dos petons a la galta com si res no haguera passat entre ambdós.
    Nogensmenys el Dídac tot i no haver-li esbatussat mai a la Milena, havia estat un trencament més normal es presenta aquesta vegada a la Milena amb aquells ulls i aquella mirada forta, d'home dur, que tant atabala a la Milena, per això tot i no veure'l aquesta vegada tenia por als dos homes.
    La Milena com a dona femenina i com a persona sensible sent allò real lacanià o inefable o femení, la sensació de no poder seguir igual que fins ara amb el Georges perquè dos homes fan de mur tot i tenir ja un fill amb Georges. Però tot passa i passa la ocassió del retrobament, pense que per una dona tot i que el massoquisme de les dones és una fantasia masculina, pense que per una dona és quan pateix amb un home que comença a estimar-lo, deformació de la meua masculinitat. Però bé el Georges ha passat la prova i ha retrobat la Milena jo crec que si no canvia la història, definitivament. O ja ho veurem.
    Bé m'acomiade de tu des de la meua ciutat i t'he de dir que el pròxim relat meu serà o intentaré que siga un petit relat poc filosòfic. La teua nissaga de relats em fa pensar que hi ha una gran mancança per la meua part en el món de la literatura i m'agradaria aprendre de la teua manera d'escriure. En aquesta entrega, la conferència has remarcat la vessant psicològica dels personatges i també com diu una amiga psicoanalista, la descripció, que és el veritable moll de l'os de la literatura.
    Gràcies amic Franz i fins una altra, no m'has decebut una altra vegada, tan bo com sempre.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

932 Comentaris

113484 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com