Dolços setze

Un relat de: Xitus

- Ja saps que les papallones es mengen la roba?
- Mentre no piqui, m'és igual.

A partir d'aquí comença la conversa. Ella s'avança a la seva edat. L'exàmen li ha anat "com el cul", perquè ella està acostumada a l'anglès americà de sèries com "Sexe a Nova York", i clar, si li posen vídeos de la BBC, malament rai (tot i que, noieta, em sembla que la majoria eren de la CNN, excuses de mal pagador!). Si s'ha sorprès quan li he dit la meva edat, no ho ha mostrat pas. Tampoc crec que li importi gaire. Com n'és d'interessant, la seva vida. De ben segur que deu portar el nòvio així: aixeco el dit índex de la mà dreta i l'aferro en posició vertical). Precisament no deu ser així com l'han educat a casa.

Ai ai ai, ves per on, resulta que sap parlar francès! Em pregunto si realment el sap parlar o si 10 frases ja fan la cosa. Això és un fet a tenir en compte: les noies que afirmen saber parlar ( parlar, eh!) francès em resulten sovint arrogants i altives, com la mentalitat francesa.

Poc a poc -sí, sóc lent- ho vaig confirmant: tararejo per dins la melodia d' "I Me Mine" dels Beatles. On vas beneit? El que tu expliquis no val per res. Altre cop està fosa amb el mòbil. És difícil mantenir una conversa així, ja que ha parlat més per telèfon que amb mi des que sóm al bus.

Ara em dedica temps, com a espectador, clar:estudiarà traducció i interpretació, farà la tesi doctoral sobre les llengües romàniques en perill d'extinció (aquelles que la mentalitat francesa no tolera: serà un acte de compassió?) i anirà a viure, atenció, a Finlàndia!

Crec que vomito. Arriba la meva parada, per sort. Baixo mentre li aixeco el braç en senyal indi (parla pel mòbil). Sóc lliure del paper que he admès adoptar temporalment.

Ai noieta...Dolços setze!

Comentaris

  • Dolços 16+1[Ofensiu]
    Lliri | 13-08-2007 | Valoració: 10

    Xitus!
    M'encanta aquest relat, potser és perquè la primera vegada que me'l vaig llegir em vas fer somriure de valent ;).
    "Les noies que afirmen saber parlar ( parlar, eh!) francès em resulten sovint arrogants i altives, com la mentalitat francesa."
    Aquesta frase, ja ho saps, em va agradar molt, i tant! Espero no semblar-te arrogant, jo!
    Per cert... Sabies que m'havia plantejat estudiar traducció i interpretació? :P
    I que "tinc pensat" anar a viure a (no diré Finlàndia, mentiria) l'estranger, una temporada?
    Ai, Xitus, dolços 17! ;))) Potser no són tan dolents com pinten, no? Qui sap..!
    26 petons per tu, maco; i felicitats pel relat q, deixant de banda la tonteria, està molt ben trobat!

    C'est moi

  • Caram![Ofensiu]
    Unaquimera | 29-07-2006 | Valoració: 10

    Des de l'última vegada que et vaig llegir, has produït textos ben interessants: no sabia quin comentar-te, potser que ho vagi fent d'un en un: avui, aquest relat tant agredolç!

    Un bon joc de miralls, dues personalitats que monologuen en un moment d'aparent trobada, d'encreuament de mots i perspectives, que comparteixen per uns instants un espai i unes paraules, però que provenen d'edats diverses i es dirigeixen cap a futurs diferents.
    Ben creat el contrast, sense estridències, amb ironia de la fina, amb tocs molt oportuns de quotidianitat.
    Ben resolt, la situació perfectament creïble i els personatges molt coherents, clarament perfilats. Ets un bon dibuixant.

    Confio que les vacances t'estaran anant bé i espero que continuem en contacte quan tornis!

    T'envio una abraçada estiuenca,
    Una quimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: