Com un conte

Un relat de: Xitus

Com un conte amb reminiscències de teatret, amb ultrasons de planeta imaginari, en Jaume romania de peu amb estupefacció al rostre davant aquelles expressions i moviments rutinaris dels personatges que desfilaven davant seu. Era al museu dels autòmats del Tibidabo i sense ser-ne conscient destil·lava immortalitat als ulls dels demés. Des de l'altre cantó del vidre se'l mirava un tipus fred, sense esperit, d'aspecte abatut: un titella ben bé. Quina era la història que hi havia rere aquella figura aparentment sense vida?


Podríem preguntar-nos quants anys feia que l'havien creat, i si no estava cansat de fer cada dia el mateix, a voluntat dels demés. Sempre posat al mateix lloc, havent d'estar llest per a representar el mateix paper de pallasso cada dia. Això va fer-lo pensar sobre la monotonia a la que ens deixem arrossegar els éssers humans. La vida és un camí de canvis, una ansietat a drenar, que no pot deixar-se per a més endavant, perquè més endavant n'hi haurà el doble. Amb els anys, esdevenim roca, pedra dura, gel, és com si ens féssim impermeables a sentir de debò, i podem perdre la capacitat de generar-nos il·lusió si no anem amb compte. Poques vegades ens parem a mirar què és el que volem realment, sovint ens agafem a un paper encara que sofrim, per la por al canvi. Ens passem el temps engabiats i ens costa sentir la llibertat al pit perquè la desitgem molt i després tenim por a gestionar-la. Ja ens està bé tenir uns límits.


En Jaume seguia mirant a través del vidre, i més enllà va veure-hi una noia que encara no havia vist mai, potser era el seu primer dia de feina al museu. Com es diria? Ben bé resultava maca amb la seva pell blanca, els cabells llisos i els ulls clars. Per uns moments va sentir que ella omplia la seva buidor. Volia acostar-s'hi entre la gent però se sentia paralitzat, no era capaç. Com se li adreçaria si no tenia res a oferir-li? Va reflexionar sobre amors passats: sempre el mateix. Ganes de ser lliures, de fugir enllà, de descobrir món, però a l'hora de la veritat, res.


Quin futur li esperava si no era incapaç de sentir...? Va intentar plorar però per enèsima vegada no li sortien les llàgrimes. No tenia esperança. Va avortar la idea de la noia amb aspecte de ballarina; ni tan sols ella. Ara es mirava el grapat de nens que passaven pel seu davant i lamentava no haver tingut infantesa. S'havia vist com un vell tota la vida.


De sobte, un d'aquests nens va decidir deixar-se anar del grup escolar i es dirigí directe a ell. L'infant va prémer el botó i en Jaume va començar a fer malabars.


Comentaris

  • Xitus![Ofensiu]
    gypsy | 03-10-2007 | Valoració: 10

    estimat meu!
    quina petita gran meravella, filosòfica!, som titelles?
    estem segurs que no?, difícil resposta.
    Fas sentir l'angoixa engabiada del protagonista, provocada per la lucidesa de saber-se manipulat i de no poder modificar res en el seu destí.

    M'ha encantat Aleix, amb una prosa acurada i amb molt per reflexionar.

    No t'oblido!, m'encanta que siguis per aquí!

    Petons enormes!

    gypsy

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: