Dimecres

Dimecres. Arrib, rebentada, després d'una dura jornada de treball. Deix les claus sobre la taula, m'ajec al sofà i tanc els ulls. Una sensació em recorre l'espinada. Fa ja quatre mesos que no sé res de tu, i és en dies com avui quan més et trob a faltar... Dies grisos, tristos, d'una solitud angoixosa. I, sense poder-ho evitar, tots els moments viscuts al teu costat tornen a la meva memòria. Com si es tractàs d'una balada, posada en boca de la més musical i harmònica de les veus. Cada nota es clavava ben al fons de la meva ànima. Recordava cada besada, com se'm posava la pell de gallina i m'estremia amb el tacte de les teves mans... Si m'hi esforçava, podia veure't aquí, assegut a l'altre sofà, tocant la guitarra, entonant cançons. Però pensant-ho bé, no puc oblidar la indiferència amb què em tractares les darreres setmanes (i el motiu pel qual deixàssim anar la nostra relació). Estava confosa, sola, cansada. Què podia fer?