Devant la llar de foc

Sona Clar de lluna de Debussy interpretat per la filharmònica de Berlín, un regal pels sentits, mentrestant, escarxofat al sofà llegeixo una de les meves adquisicions a l'ultima visita a la llibreria. La llar de foc està encesa, tot i ser a mitjans d'abril és un dia estrany, mig plou i fa un fred poc usual per l’època de l'any. Sento el crepiteig del foc. No fa gaire que he afegit un tronc de llenya i les flames reviscudes dibuixen un joc d’ombres sobre la paret. Estiro la manta, que tinc als peus, per tapar-me una mica més. He deixat el llibre a terra, al meu costat. I recolzant-me al braç del sofà miro el ball de les flames, sembla que portin el compàs de la música. És com si et veies ballar a tu. Tanco el ulls i revisc aquell hivern...

—L’últim arribar al refugi prepara el sopar! —Vas cridar mentre arrencaves a corre, lleugera com una gasela.
—Compte no prenguis mal o l’últim en arribar —ja tenia assumit que seria jo —haurà de trucar a emergències. —Només ho deia per fer-te la guitza i tu picaves sempre.
—No sóc de porcellana, no en trenco tan fàcilment —Vas dir fent aquell posat de murri que a mi tant m’agradava—. Així que deixa de patir i vés pensant em pelar patates. —El teu riure s’encomanava.
Vaig començar a corre per atrapar-te. En llençar sobre teu i vàrem rodolar per la neu, sense poder parar de riure. Xops entrarem al refugi i ens asseiem vora la llar de foc. Quedarem encisats amb el rítmic ball de les flames. Estava boig per tu.

Obro els ulls humits pel teu record. M’has deixa’t. Ja no ets al meu costat. Va ser poc després d’arribar del refugi dels Pirineus. Aquell matí no ens vàrem acomiadar: tu anaves tard i jo era a la dutxa. Vaig sentir com tancaves la porta darrera teu. En sortir ja no hi eres. Només quedava el rastre d ’olor del teu perfum. Ens veuríem a la nit, al plegar de treballar i celebraríem qui sap que; sempre tenies quelcom a celebrar.
Arribaves tard a casa, més de dues hores. Això no era normal en tu. Una trucada, una sola trucada van trastocar tota la meva vida. Ja no vindries mai més. Ja no celebrarien res. No vas ser capaç ni de dir-m’ho a la cara, no vas gosar mirar-me als ulls per dir-me a deu. Una trucada freda i escarida va ser suficient per acabar amb tot. Creia que m’estimaves. I ara m’explicaves que mai ho vas fer, que sols vaig ser un caprici passatger. Un entreteniment.
Et vas mostrar freda i calculadora com no t’havia vist mai. No et reconeixia, qui en parlava no podies ser tu. Clara i contundent en vas deixar clar que no volies saber res de mi, que no et busques i que t’oblidés.
L’altre dia en sortir de la llibreria vaig trobar-me amb la teva amiga, dos anys després de que em deixessis. En va donar el condol. Jo no entenia res i la meva cara de babau en delatà. Ella m’ho va explicar: quant vas fer aquella trucada eres al metge amb uns resultats a les mans, no volies que ho sabes. No volies que et veies morir una mica cada dia i l’única manera d’apartar-me del teu costat era sent cruel. Fa dos mesos que la teva flama es va apagar per sempre més. Lluny de mi, però jo a prop teu. Vas deixar aquest món amb una fotografia a les mans: la que ens vam fer en aquell refugi, davant la llar de foc.