Desencís

Abans, l’economia de les mestresses de casa dels pobles era cuidar aviram per tal de poder vendre’l .
Un cop a la setmana passava pels pobles “l’arramassador” a comprar conills, gallines, pollastres i ous.
Los diners que se’n treia d’aquestes vendes es feien servir , en general, per a comprar roba i sabates pels fills i, alguns cops per la roba de mudar que s’estrenava a la Festa Major i altres petiteses.
Arribava “lo Corcó” que era un home d’Alentorn, amb un carro i gàbies per les bèsties i les dones ja l’esperaven per ser les primeres. Allà es formava una tertúlia on no faltaven les rialles que provocava “lo Corcó” amb les picardies que dedicava a les parroquianes .
Un dia, entre les dones que feien cua n’hi havia una molt trista i nerviosa; era vídua i tenia dos fills grans ; un d’ells a la presó i un altre en un camp de concentració.
Portava un pollastre preciós a cada mà ben agafats per les potes, amb plomes llargues i brillants i la cresta i les barballeres molt vermelles . De seguida es veia que havien estat ben peixats; eren dignes d’admiració i totes les dones de la cua los el•logiaven:
-Xiqueta , que macos que se t’han fet ¡!
I és clar que se li havien fet macos: cada dia de bon matí, la pobra dona sortia a espigar i no tornava a casa fins que no tenia un bon sarró d’espigues per a donar-los .
Tot això ho feia perquè amb lo que trauria de vendre’s els pollastres podria enviar alguns diners als seus fills i que poguessin menjar una miqueta millor i abrigar-se del fred i la humitat. Encara que no era segur que els arribessin los diners, la pobra dona estaria més tranquil•la si els podia enviar alguna cosa.
Tot just li quedaven dues dones al davant per poder vendre los pollastres quan s’apropà la majordoma del mossèn i es va quedar embadalida veient- los tan macos.
Tot d’una, los hi arrabassà d’una esgarrapada tot dient:
- Mira, seran pel mossèn! Per Nadal los matarem i en farem un bon rostit.
La pobra mare deixà anar un gemec que li va sortir de l’ànima, però no va dir res: En aquells anys no es podia. No fos cas que fessin venir la guàrdia civil i et pelessin lo cap en senyal de què no eres afecte al règim.
No vull dir los noms de les protagonistes de la història però us puc dir que jo era allí i ho vaig veure amb aquests ulls que encara vessen llàgrimes recordant la pena d’aquella mare, que va marxar amb lo cap cot , la boca closa i el cor ple de ràbia com tots teníem llavors.