L'aviació

Al meus anys quan los ulls ni la ment volen descansar, procuro rememorar los períodes de la meva infantesa.
Lo que em va marcar més de tot va ser la guerra. Mentre era lluny no hi posava gaire esment, però, al sentir-la tan a prop em va colpir. Avions, canonades, metralladores. Estàvem a la zona republicana molt a prop del front.
Davant de casa hi havia la rectoria, una casa molt gran ocupada per una estació de telecomunicacions. Los soldats eran molt correctes i respectuosos. Un d'ells cridava l'atenció, un soldat petit i escanyolit que semblava de joguina: era lo sabater de la companyia.
En aquells dies no teníem escola i veure tanta gent de fora i tant moviment era com un joc . Lo que ja no preníem con un joc eren los avions.
Tots portàvem un bastonet de fusta penjat al coll amb un cordó per posar-lo entre les dents per tal de que el soroll de les explosion no mos fes malbé los timpans.
Al costat del meu carrer hi havia un refugi que vist avui fora més aviat un parany. A mitja costa una petita balma de pedra on una dona més aviat grossa havia cavat un sot on apenes hi cabia.
Quan passava l'aviació amb la càrrega de bombes, lo petit sabater corria a posar-se sota aquella pedrassa i quasi sempre la trobava ocupada per aquella dona . Ell no desistia i li pregava que per favor li fes una mica de lloc. Era una mena de tragicomèdia lo que passava.
Els avions em tenien aterrida. Quan sentia el rum-rum de l'aviació corria cap a casa, picava ben fort a la porta i cridava:
-Mama, mama, l'aviació!!
Es veu que als soldats els servia d'avis i quan em sentien sortien corrent a posar-se al peu d'algun marge.
Una tarda, era jugant a la plaça amb les meves amigues i em va semblar sentir soroll d'avions.
Corrent cap a casa:
-Mama, mama, l'aviació!!
I los soldats a córrer com sempre.Però al refugi no hi havia ningú. Es veu que m'havia equivocat.
Al tornar a casa, los soldats de la rectoria semblava que m'esperessin, i, en efecte, així era.
-Què, nena, on són los avions?. Mos faràs tornar bojos amb los teus crits. Sempre estàs igual !.
Jo, tota vermella i sufocada que aquells homes em cridessin no sabia on posar-me. Fins que vaig reaccionar i vaig dir:
-A veure, algú de vatres ha sentit mai que digués: soldats, l'aviació?
Jo dic: Mama, l'aviació.
Van trobar que tenia raó.

Malgrat tot quan jo avisava que venia l'aviació, corrien tots.