Al ball

El meu poble, Baldomar estava a la zona republicana i ben prop del front.
Una tarda de diumenge del mes de juny, un camió militar descarregava a la plaça major tot d'instruments musicals:
Saxofons, trombons de vares, trompetes, una mena de guitarra grossa que , com que no sabíem el nom, anomenàvem la verra, també violins i un munt de tambors.
Los militars començaren a muntar tota aquella parafernàlia i quan tot estigué al seu lloc los músics es van posar a tocar acompanyant los cantants.
Per començar tocaren música popular i de concert. Això va atreure força públic. Després seguí la música de ball trepidant amb ritmes americans, molts d'ells pertanyents a pel•lícules americanes dels ballarins més famosos de l'època: Fred Astaire i Ginger Rogers.
En aquell temps, a més de les noies del poble n'hi havia moltes d'altres poblacions, que estaven refugiades a casa de parents o amics. Prou miraven i es morien de ganes de ballar, però cap d'elles gosava entrar a la plaça i els músics, vinga tocar.
Tot d'una, arribà un camió militar del qual van baixar una munió de noies molt guapes, ben mudades, maquillades i rialleres, que qui sap d'on venien encara que era fàcil d’imaginar veient la roba provocativa que portaven.
Entraren a la plaça i no en vulgueu més de pretendents: en un moment ballaven totes.
Hagués semblat una gran festa si no fos que tots los nois vestien de color caqui.
Al cap d'una estona, les noies del poble no volent ser menys que les forasteres , i ja se sap que la joventut pot més que la vergonya, es van decidir i van entrar també a la plaça.
No els van faltar balladors, ben plantats i amb l'uniforme ple de galons i gorra de plat. Tria i remena!
Als pobres soldadets rasos no els quedaven noies i fins i tot ballaven entre ells. Haurien ballat amb lo pal d'una escombra si l'haguessin tingut.
Voltaven per les vores de la plaça i mos deien a les nenes:
-Què vols ballar, maca?
Nosaltres mos sentíem orgulloses de semblar una mica grans malgrat que encara érem unes nenes, i els responiem amb una mica de vergonya:
-No pot ser, tu no portes gorra de plat! I ells marxaven rient.

Aquella estona del ball, apart de que cap noia gran va "pelar sarga" com dèiem abans, frase que es deia quan cap noi et treia a ballar, ningú no recordava que estàvem en guerra i que potser molts d'aquells pobres soldats l'endemà serien morts o ferits a les trinxeres.