La gàbia de l’Antonieta

Es van veure quatre o cinc vegades perquè eren de diferents pobles, o sigui que poc es coneixien.
Llavors , molts casaments no es feien per amor sinó per interès i eren pactats com aquell.
L’Antonieta era pubilla i tenia bones terres. Al fer les capitulacions davant de notari, lo futur marit va aportar al matrimoni una quantitat important de diners a canvi, és clar, de la millor finca.
La família de la noia, malgrat tenir terres no disposava de gaires diners així que la boda va ser molt senzilla i amb pocs convidats. Ella pensava en lo pretendent que havia hagut de desenganyar per casar-se amb lo Peret.
Un cop acabat l'àpat de noces, que en realitat era un esmorzar amb xocolata desfeta i coca van agafar lo cotxe de línia que els duria a Barcelona, la capital, on anaven a fer la passejada los nuvis d'aquell temps. No anaven a cap hotel, s'allotjaven en alguna fonda de tercera categoria. A la tarda, ja instal•lats a la pensió, amb la mateixa roba de casar-se, faldilla i jaqueta negres ella i un vestit nou ratllat i corbata lo nuvi, van anar a emparentar amb uns cosins llunyans que els van afalagar amb cafè, una copeta i galetes. També els van fer lo regal de noces: una gàbia daurada molt grossa amb un canari que van assegurar era molt cantador. L'obsequi es completava amb una paperina d’escaiola.

Quan al cap de tres dies mal contats van tornar al poble anaven carregats amb la maleta de cartró i una gàbia buida , ella una mica ullerosa i lo Peret ben eixerit.
De seguida va ser el temps de la verema i gairebé totes les noies es llogaven a collir raïms.
A la colla hi havia dues veïnes de l’Antonieta molt bromistes i cada dia la burxaven preguntant què com va ser que tornés de la passejada amb una gàbia tan maca i buida, sense cap mixó a dins.
Ella callava i canviava de conversa però les noies no paraven d'amoïnar-la amb la maleïda gàbia buida. Fins que un dia, mentre berenàvem fent rodona va tornar a sortir la brometa:
-I la gàbia?
-I lo canari?
L’Antonieta, a punt de plorar , mos digué que l'escoltéssim i així potser la deixaríem en pau. I mos explicà així la història de seva passejada de noces:

-En arribar a Barcelona, quan vam anar a visitar los parents, mos van regalar la gàbia amb un canari cantador. A la nit, després de sopar, vam pujar a la cambra i lo meu home es va canviar de seguida de roba, posant-se'n una més senzilla. Agafà la cartera i em va dir que tornaria de seguida, que tenia uns afers per resoldre.Va tancar la porta i va marxar. Jo em vaig quedar estorada i no podia parar de plorar per l'ofensa rebuda i pensant que si tingués diners tornaria tota sola cap a casa. Tot m'era estrany: la cambra, lo soroll del carrer i l'olor de la cuina que pujava de baix i que no s'assemblava gens a l'olor de casa meva. No podia entendre haver-me casat amb un home que lo primer dia ja em deixava sola.
Només em quedava la companyia del canari, i vaig entendre que estava tan sol com jo. Llavors vaig voler posar-li aigua i una mica de menjar i , al obrir la gàbia, va sortir d'una volada per la finestra que no m'havia adonat que estava oberta .
De primer , espantat de tanta llibertat, s'aturà un moment al llindar i em va semblar que em mirava amb una certa llàstima amb los ullets negres com caps d'agulles i que volia dir : pobra xiqueta! , pobra xiqueta!. Després, va arrencar a volar i ja l'he vist prou.

Cansada de tant plorar em vaig adormir vestida i tot .Al despertar-me em vaig pensar que això no em passava a mi, veient al costat lo meu marit vestit amb lo pijama de nuvi i que roncava satisfet .

Després d’esmorzar , sense badar boca, va tornar a marxar i tot va ser igual que lo primer dia però sense mixó . L’endemà de bon matí anàrem a buscar lo cotxe de línia i vam tornar al poble , jo ben verge i sense canari.

Mos va demanar que no ho expliquéssim a ningú que li faria molta vergonya que se sabés el seu secret i que ho prenguéssim com exemple de no lligar-nos a cap home sense saber si mos estimava de debò.

De primer, com que mos va fer llàstima, no ho vam dir però, com que érem joves i rialleres, temps mos va faltar per esbombar-ho.
Per això , després de tants anys, us he pogut explicat la història de la gàbia de l’Antonieta.