Desconeguda.

Hi havia una vegada… un pintor, un home de cabells sempre despentinats i ulleres de pasta. Duia moltes històries gravades a la pell, malgrat ser tan jove. Algunes parlaven de llocs llunyans que havia visitat temps enrere, d’altres li recordaven dia a dia que havia de donar les gràcies de seguir viu. I s’havia tatuat les estrelles per trobar sempre el camí cap a casa.

Es guanyava la vida dibuixant; no era ric i segurament mai no ho seria. Tenia pocs amics, era un home solitari. Però, sobretot, els que el coneixien deien que era un home de poques paraules. Preferia parlar traçant línies sobre qualsevol tros de paper. De fet, ningú, ni tan sols els seus amics més propers el coneixien gaire: sabien que havia viatjat molt i que havia vist coses que ells ni tan sols podien imaginar… i també que des d’aquell accident que gairebé li costà la vida alguna cosa havia canviat dins ell. De fet, les seves obres reflectien una personalitat turbulenta, un estat d’ànim caduc i canviant.

I un matí d’abril, amb un sol primaveral que brillava tímid i gairebé sense força, esperava a la parada de l’autobús. Anava a visitar el seu germà, que s’havia comprat un pis nou, més modern i espaiós. Estava de mal humor, no li venia gens de gust anar fins allà. I no pel seu germà, amb qui tenia una relació excel·lent, sinó per la seva cunyada… una vertadera bruixa. El 26 va arribar a la parada i hi va pujar, sense prestar massa atenció a la resta de passatgers va asseure’s al davant. I aleshores la va veure arribar. Una noia, que corria esperitada cap al bus. La seva pell, morena, tenia una brillantor especial i els cabells, molt llargs i negres, li queien sobre les espatlles amb gràcia. Finalment, va aconseguir pujar al bus abans de què les portes es tanquessin, i es va asseure just al seient de darrera ell. Va haver de fer un gran esforç per no girar-se, sentia una espècie de rampa al clotell, la seva sola presència el feia estar intranquil.

Quan l’autobús va aturar-se a la seva parada, va pensar seriosament en deixar-la passar i esperar a què ella baixés primer, només per poder-la veure un pic més, ni que fos d’esquena. Però va obligar-se a no fer d’imbècil, així que es va aixecar i, quan ja gairebé era a fora, la va mirar. Verds. Tenia els ulls verds. Però aquells ulls no el miraven a ell, estaven fixats en un punt llunyà, com si miressin sense veure-hi.

Els dies i les setmanes següents queden una mica borrosos i difuminats en la seva memòria. Si abans sortia poc de casa, ara encara menys. L’únic en què podia pensar era en la noia del rínxols negres. I amb els seus ulls, aquells ulls verds, hipnòtics. Aquella desconeguda va convertir-se en la seva obsessió. No dormia, no menjava, no parlava amb ningú. Se l’imaginava dia i nit, la feia seva enmig de pensaments febrils, la desitjava com mai no havia desitjat ningú. L’anomenava de mil formes diferents, Eulàlia, Clara, Francina, Judit… Però quan finalment s’enfrontava a la realitat, i acceptava que possiblement no tornaria a veure mai més la desconeguda sense nom, queia en un pou obscur i la desesperació s’apoderava d’ell.



Quan feia ja molts mesos que aquesta situació es repetia un pic i un altre, va prendre la determinació de no deixar que una noia anònima portés les rendes de la seva vida. Es va dutxar, afaitar i vestir, i tot fent un passeig pel parc que quedava aprop de casa, va pensar que podia aturar-se al supermercat, comprar una mica de vi i quatre coses per sopar i convidar al seu germà i la mala pècora de la seva cunyada, almenys així es distrauria una mica. I, justament, mentre feia cua esperant el seu torn per pagar, la va veure. Comprant verdures i llet. El pànic el deixà paralitzat momentàniament, i va estrènyer fort els llavis i els punys.

Ningú el va tornar a veure més. Segurament marxà, lluny, molt lluny, per oblidar una dona amb qui no havia parlat mai. Potser tornarà, d’aquí uns mesos o qui sap si d’aquí uns anys, amb una carpeta sota el braç amb dibuixos de paisatges exòtics i unes quantes històries més a la pell.