Demanem

Em demanaves, em suplicaves que no, amb aquells ulls mullats, amb aquells trossos de cel plujós, i em trencaves el cor, mentre amb un lleu somriure et deia que si i et demanava el passaport per poder marxar tot i saber que potser no seria capaç de fer-lo servir...
Ets potser l'única que em faria restar aquí, i ets la més solidaria, la que en tot moment no ha volgut imposar-me res, i per això tens el poder de llevar-me a idea del cap perquè no has volgut impedir-m'ho.
Entre les notes d'aquella melodia de comiat els teus ulls imploraven una decisió per part meua que satisfés a tots els que m'envolteu, i els meus et demanaven que em digueres un adéu per a poder marxar, per a poder anar-me'n tranquil·la, qualsevol que ens observés en aquells instants no hauria esbrinat que passava pels nostres caps, que és el que et feia plorar i em feia somriure a la vegada, qualsevol que sàpigues la causa del meu somriure ho hauria trobat irònic però ningú podria veure mai la pau que respirava jo en aquells moments, i es que ho tenia clar, ho tenia molt clar, i estava tranquil·la, el primer cop en la meua vida en que aquella pau i tranquil·litat m'envaïen i em deixaven respirar tranquil·la, em deixaven tancar els ulls i somriure, gaudir d'aquell sol que escalfava, perquè, la realitat no és com a les pel·lícules, era un dia trist però el sol brillava amb més força que mai, feia un dia preciós.
Però per la resta de gent va passar com un dia més, potser tu ja no el recordes, però els teus ulls em van quedar gravats i sols em queda tancar els meus per veure la teva imatge, i aquells trossets de cel que em miraven i tenien un punt d'egoisme per primer cop, un egoisme solidari, un egoisme inhumà, i és que els humans som molt egoistes i tu no ho ets, ni que vullgues ho pots ser, i això és el que fa que sigues única i imprescindible en mi.