08/11/07

Un dia més, res d'especial. Classes, tren, arribar a casa. Deures, campana d'anglès (la segona del curs, no puc continuar així) i la resta es resumeix en estar tancada entre les parets d'aquesta casa vella, al mig d'un poble ple de gent a la qual no caic bé. Tot es resumeix en aïllament.

No puc sortir al carrer, encara em fa por.Por de les mirades, por de les cares amb somriures malèfics, por dels xiuxiuejos massa forts per passar desapercebuts per les meues orelles. Una por que ja fa anys que dura i es torna una corda gruixuda i asfixiant que envolta el meu coll.Sols em queda somiar en el dia en que faré les maletes i podré marxar d'aquest poble i fer la meua, lluny de mirades burletes.Els divuit...queden tan lluny!

És estrany, tant ma germana com mons pares s'han adaptat bé al poble (mon germà mai ho ha volgut), jo, en canvi, sempre m'he sentit forana per aquests carrers.Mai hi he encaixat. Sincerament, dubto que hagi encaixat mai enlloc, sempre m'he sentit tant fora de lloc...

Potser sóc jo...massa especial, però sóc així, no hi ha res a fer.