Ens coneixem?

Una estació plena de gent, arribes i em veus. No em coneixes però em mires; no et conec però et miro.

Veus com et miro i defuges els meus ulls, fingeixes preocupar-te pel tren, interès en el bitllet? Que hi vols llegir? És un codi de xifres indescriptibles per un usuari excepcional. Agafo aquest tren cada dimecres i sé que no ets dels de sempre, avui és un dia especial.

No sé que tens què m'intrigues, m'incomodes però tens un misteri que em fa ràbia no saber, sóc curiosa de mena.

Arriba el tren , t'observo i em fixo que esperes que mogui peça en el tauler, em dirigeixo cap a una de les portes properes, darrere meu véns tu, quin motiu tens per a seguir-me?

Ara mous tu, t'asseus en aquells seients on sempre vaig jo, de conya!

M'assec on sempre, així et puc veure de cara, tu t'ajudes del reflex de la finestra per observar-me. Jo simplement et segueixo el joc.

Les nostres mirades van creuant-se cada cop més sovint, faig veure que miro per la finestra, veig com em mires tu a mi.

T'aguanto la mirada, ens coneixem? Un somriure, això és un si o un no? Els teus ulls no em responen, potser no m'has entès la pregunta...desconeguts que parlen amb els ulls.

Arriba la meva parada, m'aixeco perquè t'adonis que jo ja baixo, que aquest diàleg d'anònims s'ha acabat.

Et gires, em mires, i tornes a girar-te, no fas res, restes assegut en aquest racó del tren.

De sobte et noto, t'aixeques i et col·loques darrere meu, això és fet aposta, he buscat una porta allunyada i has vingut fins a mi, ets massa curiós.

Una última mirada a traves dels vidres, fugissera.

El joc s'ha acabat, gracies per aquest viatge especial, la monotonia s'acaba fent pesada.

Baixo del tren em segueixes, fet a propòsit agafo la drecera que mai agafaria de nit, però avui és un dia excepcional. Tu et desvies, et gires, et miro. Un comiat, sense paraules.

I una pregunta que ha quedat en l'aire: ens coneixem?