Declaració

Estimada,

Des que va néixer, ho saps, la nostra relació ha estat controvertida: tràgica i riallera. Per les meves debilitats, per les teves passions.

Els primers matins, el gust de cafè de la teva saliva, després d'una nit sense repòs, em feia sentir viva. Sortia a fer un tomb amb el record de l'olor carnal del sopar del vespre anterior. Durant tot el dia em servia de la teva mirada per fer una postal de cada racó.

Fins que em vas fer pagar la meva eufòria amb la por. Les meves agudeses es van convertir en defectes i les meves recreacions en errors. A cada pas, una traveta. Amb la caiguda vaig veure un passat ensucrat per la mentida.

Valores la meva tenacitat, però no em perdones les meves sortides de to. Em vesteixo de gala per a tu, i tu em veus la vídua de tot. Sento els ecos dels crits de passió i temor pels passadissos de tots els espais que ens han vist.

Quan penso que tot pot ser l'últim petó, agilito el meu lleu equipatge indolent. M'esperes al llindar de la finestra on em fas contemplar el meu tros d'horitzó, escrit durant trenta anys d'il·lusions i estirabots. Diuen que bufes tristors, perquè m'estimes. Mai et comprendré, però et necessito i seguiré buscant el significat dels teus vents.

Ja no estic gelosa. Em declaro una més del teu harem. Avui, la més fragant del gineceu. Em llanço sense vertigen a la cinglera de l'amor. Grimpo pels desnivells de la carena per respirar el teu vol, sense soga al cor.

T'estimo, vida.