De somnis: 2- Un nou dia (l'ull dibuixat)

"L'ull havia estat present tot el dia,
des que el telèfon em despertà
i em posà de nou dempeus en terra."

La meva realitat topa cada dia -dins la cambra on hi entra la llum de les set del matí-, amb el record fugisser dels somnis que oblido de sobte en adonar-me que el dia comença, si no com el d'ahir, sí quasi idèntic.

El gran ull dibuixat el dia abans, protegit ara sota el vidre de la taula i formant part de la recol·lecció d'expressions espontànies, em mira quan m'assec davant l'ordinador -la meva eina, el meu mirall-, mentre jo em pregunto: de què escriuré avui?
Sé que he somiat i, si recordés amb detalls el somni, podria transcriure'l, fins i tot modificar-lo, intentar trobar significats, però la boirina que percebo, en la qual s'ha transformat aquest recent somni, s'escapa per la finestra mentre l'olor del primer cafè del dia substitueix el meu adéu a un somni que no recordaré mai més.

Mirant de nou l'ull dibuixat i mentre ell em continua observant a mi, jo penso: els somnis són literatura. És la nostra exclusiva literatura que ens submergeix en llocs privilegiats, on només nosaltres podem accedir-hi. Per a fer partícips als altres els narrem o els escrivim, però en el mateix moment que ho intentem ja hem caigut en la seva trampa.

A mi em consta, cadascun de nosaltres som literatura. Només cal desabrigar-nos de les flassades que ens cobreixen, despullar-nos de les teles gruixudes que ens vesteixen, espitregar-nos de les pells que la naturalesa ens ha ofert, les quals hem acceptat per amagar-nos del gel i, dins la pell d'os, hem començat a declinar, a perdre el contacte directe. Havíem de córrer per a no tenir fred però varem preferir el foc dins la caverna. Encara som aquells que són a dins, sense veure els cels que es transformen i només en el petit món reflectit en les roques hi creiem trobar consol.

Avui l'ull dibuixat i guardat en el meu petit aparador, m'ha suggerit un viatge per la inconsciència en la qual ens ofeguem quasi a tothora. Però deu ser bo riure's de nosaltres mateixos i de tots els ulls que ens fan l'ullet i de tots els pensaments que ens porten a voler sortir del cau. Si sortíssim veuríem que tota aquesta aparent excel·lència és efímera, volàtil com el gra d'arena que ve dels deserts, o com la volva de pols que aixeca el vent, com la ploma d'ocell que vola sola sense necessitat del cos que un dia la generà, la lluí amb tots els colors del dia i, sense remei, la va deixar anar a mercè dels corrents vers l'espai.(1)

L'ull em continua mirant i jo tanco amb força les parpelles, mentre despenjo el telèfon, marco uns números concrets, espero una veu que em respondrà amb seguretat i que em donarà instruccions per tornar a entrar en la inevitable realitat d'un nou dia.

(1) Parlar de la ploma d'ocell m'ha recordat una cita de Paul Valéry que diu: "Il faut être léger comme l'oiseau, et non como la plume" = "Cal ser lleuger com l'ocell, no pas com la ploma" - pàg. 31 del llibre "Lliçons americanes" d'Italo Calvino.
Haig de dir, però, que després d'analitzar el que he escrit, en aquest cas em reafirmo en la idea de la ploma, no pas en la de l'ocell.