Cul de món.4

L’endemà, després d’un frugal esmorzar a la cafeteria de l’hotel, on va menysprear la totalitat del ben parat subministrament que descansava sobre els taulells del bufet lliure, llevat del cafè i una torrada amb mantega, va refer el camí de l’avinguda. La pavimentació es tornava més indecisa passat el pont vell, però aviat va veure les fumeres, elevant-se per sobre del desnivell i marcant com a fites alteroses la intersecció dels dos rius, el petit i el gran, les ribes dessecades on, per sota de la seva poderosa alçada de vigies estrafolàries s’estenien les plantes de la fàbrica. Molt aviat també les va veure a elles mateixes, arraulides i silencioses en la distància, aparentment netes i ben polides també per efecte de la distància mateixa que esborrava les agressions del temps a les estructures malparades que ell havia conegut. Potser ara està més arreglat tot, va pensar, recordant les fotos del dossier que li havia passat el Tortajada, fotografies on no es veien defectes ni macadures, però que havia sospitat inicialment que eren més aviat retocs digitals.
Ho va confirmar a mesura que avançava, sota el sol encara tebi de les primeres hores del matí, i els detalls s’engrandien i es feien més precisos. La fàbrica, aquella mola que se li apareixia atàvica i sense temps, no havia millorat, quant al seu aspecte, encara que també era just reconèixer que no havia empitjorat.
El van avançar dos camions que van arribar en uns segons, a unes desenes de metres avall, a la portalada d’accés al recinte de les plantes. Es van aturar davant la barrera abaixada, com a dos gegants pacients. Va veure sortir algú de la cabina de control. Es va aturar ell mateix i va observar detingudament el desconegut que s’adreçava amb pas tranquil cap al primer camió. De cop i volta se’n va adonar que no era cap desconegut. La postura, més que la cara que no podia distingir, li van fer pensar que, per una casualitat que ell no havia previst, estava veient precisament l’interlocutor de l’entrevista que havia de tenir dins d’unes poques hores.
Quan l’home es va girar i li va veure el clatell poderós i la coroneta pelada, encara va estar més segur que aquell era efectivament el Josep Raigal, el president del comitè d’empresa i secretari del sindicat comarcal amb el qual s’havia de trobar a les dotze en punt.
No el coneixia gaire, personalment. El Raigal era força més gran, aniria pel cinquanta i escaig, però ja el tenia present del poble com un treballador de la fàbrica, dels que s’havien fet notar quan les primeres crisis van fer escampar seriosos rumors de tancament, allà cap a mitjan dels vuitanta. Coneixia millor la família, una de les del raval que amb el temps havien comprat casa a l’eixample de més amunt. Una de les noies de la casa, segurament una neboda del Josep, era la millor amiga de la Balma. Era una noia pèl-roja, no gaire bonica, però que somreia contínuament i semblava que feia brillar així les pigues que li acolorien la pell lletosa de la cara. Va lluitar uns instant per recordar com es deia. Li semblava inconcebible haver oblidat el seu nom. Mentrestant, els camions ja s’havien endinsat al recinte de la fàbrica i el Raigal havia desaparegut a l’interior de la cabina. Va esguardar els vidres d’aquella garita, que mirallejaven i li ocultaven absolutament l’interior, i va ser conscient que l’home el podia veure, si no l’havia vist ja abans. Es va prendre un segons més per decidir si seria oportú presentar-se allí i fer una mena d’avançada de l’entrevista concertada, però finalment ho va descartar.
Va pensar si el Raigal l’hauria reconegut, però això ja no li importava. Va girar-li l’esquena a la baluerna i va caminar sense pressa de tornada a l’hotel. Quan van obrir-se les portes automàtiques de l’entrada va recordar-se: es deia Raquel. Raquel Raigal. Raquel, Raquel, ra-ra-ra, com solien fer a la colla, i no podia recordar per què exactament. Una poca-soltada com qualsevol altra.
Va pujar a dalt, a l’habitació, decidit només a recollir el dossier i pujar tot seguit cap a la vila. Tanmateix, quan va mirar l’hora en consultar el mòbil, va adonar-se que era una mica aviat encara. Va reparar en el moble-bar i el va obrir només per tafanejar. De seguida va veure les ampolletes de vermut i va tancar de cop. Les etiquetes, però,tan conegudes, les de sempre, les que havien estat tan bones companyes de tants migdies a la cafeteria de l’hostal, es mantenien davant la seva vista com si la porta continués oberta. Què carai, una copeta no em farà cap mal, va dir, tornant a obrir la porteta.
El gust d’aquell vermut, el vermut que es feia a Reus amb els raïms d’aquelles comarques, va assaltar-lo com una recuperació intacta del passat, aquest sí conservat amb la certitud de les coses que no canvien, que el temps no pot malmetre ni alterar.
Quan va tornar a mirar l’hora, havia buidat dues ampolletes i els dígits de la pantalla del mòbil marcaven ja tres quarts de dotze.
Sobresaltat, va córrer cap a la porta i va baixar per les escales gairebé saltant el esglaons. En arribar al vestíbul i copsar la mirada vagament inquieta de la recepcionista, la mateixa que havia vist en arribar, va obligar-se a frenar el seu impuls i va fer esforços per caminar amb la màxima lentitud de què for capaç. Li va deixar la clau al taulell i va respondre amb un monosíl•lab indesxifrable la fórmula d’agraïment de la noia. Va continuar cap a la porta, mirant de mantenir el pas serè, i va llambregar l’esfera del rellotge que penjava a l’altra banda del vestíbul. Li va semblar que marcava també exactament tres quarts, però va refusar mantenir la mirada perquè va notar que l’esfera blanca semblava desprendre estranys pampallugues. A penes va creuar el llindar de la porta va adonar-se que havia oblidat el dossier a l’habitació, però maleint en un xiuxiueig va decidir que no li feia cap falta, i va començar a caminar denou amb tota rapidesa cap a la vila.
Sabia perfectament on era el sindicat, al carrer que des de la plaça major duia fins a les escoles velles, a unes poques illes de la seva casa, la que havia estat la seva casa. Va tombar abans d’arribar a la plaça, però, per tal d’evitar-la, i va girar per uns quants carrers que coneixia perfectament i que sabia que no el desviarien gaire del seu destí. Sense saber com, però, de cop es va adonar que havia tornat a l’avinguda. S’havia perdut! S’havia perdut al seu propi poble! No ho podia creure. Sentint ràbia de si mateix, deixant escapar sordes exclamacions de fúria, va tornar enrere i va caminar de dret a la plaça, negant-se a consultar l’hora ni al seu mòbil ni al rellotge de l’ajuntament. Per no veure’l va fer un instintiu cop de cap per tombar l’esguard a l’altra extrem de la plaça, i va ser aleshores quan, en una ràfega mínima de visió, va albirar la cara d’ella, rere el finestral de l’hostal, el seu rostre entelat per la distància i la dubtosa transparència dels vidres, però sens dubte el d’ella, tan segur com que també ella havia vist el seu propi i també l’havia reconegut.
No va frenar el pas. Més aviat el va alleugerir, i en pocs segons, esbufegant i suat, estava a les portes del sindicat, sota un ranci i corcat cartell amb els colors vermells i el logotip inconfusible del sindicat que el cridava a la seva missió.