Crònica de no-res

L'avorrit plat de patata i col que m'han deixat els de casa per sopar, ara ja és ben fred. Com cada nit, arribo cansada i suada degut a l'últim tram de pujada que em regala el meu carrer, i feta un manyoc entre anorac-bicicleta-bossa i bufanda, m'arrossego cap a la cuina per engolir ràpid el sopar i arribar al llit abans d'adormir-me. Però quan hi ha ofenses com la d'avui “patata i col!” no em puc estar de posar-me el davantal i acolorir amb alguna rampoina de la nevera el plat trist i fred que em mira de la taula estant.

Però tot afegint trossets de pernil a la paella on saltejo la futura delicatessen, s'ha apoderat de mi aquell impuls estúpid de “va, el truco?”, i tan és així que no me n'he pogut estar:
-tuuuut
-tuuuut
-tuuuuuut
ningú respon a l'altra banda, i al cap d'un minut d'espera, el telèfon decideix que ja n'hi ha prou de fer tuts per a no res. Així que, no res, m'he acabat fent passar les ganes d'ell amb un plat de patata i col i unes miques de pernil passat per la paella, que estava per llepar-se'n els dits.