Coses que maten

un tema amb dualitat...
Quan es volguda és ven rebuda. Sinó és així és un dels pitjors estats en el que ens poden trobar i ens pot empenyer a molts altres mals.
Hi han etapes a la vida en que ens companya i ens ajuda a trobar-nos a nosaltres mateixos, especialment a l'adolescència. Llavors la solitud és el capoll involuntari que ens convertirà en papellona.
Ara, de vegades l'anyoro, però molts cops he odiat la seva companya.
Ho descrius molt bé, m'ha portat records...
Si m'ho permets, llegiré els altres 5...
La teva foto m'ha ajuda a relaxar-me, cosa força difícil un dilluns pel matí.
Una abraçada que, per un moment, interrompi la teva sol·litud....

tot i que sigui volguda, no és bona companya. També veig que sovint et refereixes a la malaltia i la mort... aquesta dama que sempre ens espera.
M'ha agradat força, no deixis d'escriure!

Noia, quina passada, m'agrada molt com ho expliques, és del tot cert i realista, i un sentiment difícil de definir....una besada des de Mallorca!

Bon intent de descripció d'una sensació, la soledat: "trista malaltia que devora les entranyes lentament. Llàgrimes amargues i àcides que cremen, els ulls s'apaguen i no veuen més que un trist dia, l'ànima ja no riu, ja s'ha consumit com un llumí. La ment es tenca i mor a poc a poc... el cor, només fabrica dolor ".

És un d'aquells éssers abstractes que tot sovint ens acompanyen però que cadascú descriuria, segurament, de manera diferent, amb paraules canviants, amb un nivell d'implicació diferent si estigués lluitant contra ella o es trobés vençut davant el seu domini: aquest és el seu poder, creure que és invencible, que no té cura, com dius tu en la introducció!

Et podria assegurar que, tot i que una part de nosaltres sempre se sent sola ( excepte en moments extraordinaris o en èpoques molt concretes de la vida ) en general la soledat té un bon remei: la companyia!

Només cal tenir una miqueta de cura en triar-la, especialment si et sents fràgil... i un xic de sort!
De moment, tens les paraules per expressar sentiments i emocions i poder compartir-los.
Tornaré a passar per aquí un altre dia, a veure que tal et va amb els mots...

T'envio una abraçada de benvinguda,
Unaquimera

Felicitats pels comentaris :P veus? jeje.
molt bé el relat, tu ja saps que m'agraden molt.. jeje! fins aviat wpa!

b#NaT#b

Fas servir les paraules per fer net, per buidar, per deixar anar moltes càrregues i penes. Te n'adones de la utilitat que tenen
per materializar les boires que et recorren el cor, el cervell.
Les paraules van posant ordre i comprensió al teu món i així, a poc a poc, vas treien el cap a la superfície i comences a
posar-les al teu servei, sota el teu poder, per fer-ne el que vulguis.
Les paraules com a eines per jugar, crear, inventar, fabular, explicar els fets, transmetre emocions. Aquest és el poder del verb!!
Tens un tresor que comences a fer servir molt bé!
Ànims!