Tu i jo: nosaltres

S'apropa la silenciosa lluna a la fosca que ha nascut. Es belluga el blau mantell i les daurades onades i brillants són les estrelles del cel. El fort vent mou les fulles dels jardins, les fa ballar com fràgils ballarines de pàl·lides textures en un escenari de paper.

Ballen també els teus negres cabells a la melodia del vendaval. I els nostres riures trencaren el silenci que encara no s'havia despertat. Et miro i em mires, i la mar de fons tocava cançons de mariners.

Si pogués estar amb tu per tota l'eternitat, els meus sospirs prendrien vida i tanmateix de la meva vida faria un sospir.

Voldria jo fondre'm amb la dolçor de les teves carícies i morir-me amb els teus petons, i tu que ets el meu amor, fas realitat els meus somnis i dels meus ulls s'escapen diamants de joia i un sol bes teu cicatritza tota esquerda del meu cor.

En les meves mans punxava una rosa vermella d'abril, que amb forces estrenyia amb els dits, fins que les espines feien caure una gota de sang com si sigues una gota de vi.

No existeix en el món ni una rima ni vers, ni un poeta ni donzella, que pugui dir-te amb les paraules més formoses els mots que jo sempre et diré; perquè sense pensar ni tan sols un segon dels meus llavis s'escaparia un "t'estimo".

Qui pogués esborrar del cel la lluna disfressada de mig formatge, aquesta nit, qui pogués assecar les gotes del mar, qui pogués comptar la sorra del desert, també podria fer morir el que jo sento per tu, que no és res més que un infinit amor. I aquesta formosa rosal que per sempre sigui el camí per arribar al 23 d'abril.