Turments del meu ésser

Tenir els teus llavis tan a prop de la meva boca, tenir les teves mans tan a prop les meves, veure els teus ulls tan profunds i no poder-te abraçar ni tocar, fondre't amb un petó, dir-te a l'orella coses secretes que només existeixen en l'ànima, veure que em miren, veure que ens pregunten, diuen que t'estimo, però només em fan dubtar, tinc por de creure que t'estimo sense ser això veritat.

De mons tan diferents és la teva ànima i la meva ànima. El teu cos i el meu cos creats per mateix Senyor, el mateix lloc, però diferent destí. Què he fet jo perquè vinguessis al meu camí? Els teus passos perduts, el teu futur insegur, els meus passos lleugers encara que siguin durs, futur real i gairebé sencer, dos ànimes distintes que moriran amb la calor d'un mateix foc. Un foc que farà cremar les nostres consciències, perquè em faràs fer bogeries que jo no voldré fer.

Dos camins de vida, camins plens d'espines. Em jures portar-me en braços fins els pètals de flors, em jures amor i felicitat. Desitges que t'estimi, desitges el meu amor, vols estar amb mi per tota la eternitat. Però, jo no sóc més que un ésser insegur, que té por de unir-se per després separar-se. Tinc por de pensar que t'estimo sense ser això veritat.

Però res podrà passar, ni tan sols un bes trencarà els esquemes, ni una carícia més farà tou el meu cor, ni tan sols una mirada podrà desfer els nusos que jo no vull deslligar.

Se m'oblidarà el teu rostre si deixes d'atorrentar-me, m'oblidaré del teu ésser, i tot tornarà a estar bé, perquè no vull equivocar-me i pensar que t'estimo sense ser això veritat. .