Calmant els nervis

Ja eren les quatre de la tarda, només quedava una hora per sortir de classe i poder passar una bona estona amb el meu noi. Estava impacient i neguitosa, no parava de moure el peu sota la taula. Un amic s'havia adonat dels meu nervis i m'imitava des de la llunyania. Intentava no veure'l, però més encara augmentaven les meves ànsies.

Era una hora diferent, faltava un professor i no partíem en grup classe, així que tampoc teníem feina alguna. Els companys parlaven, jo només sentia el "tic-tac" del rellotge. La meva amiga em parlava al costat de no sé quines coses. No sentia ni escoltava totalment res, només volia fugir d'allà, creuar dos carrers i a la plaça poder abraçar al meu estimat.

Que pesada que es feia la hora, que pesada la meva amiga. Vaig decidir llavors fer-li cas. La mirava neguitosa, ella estava molt trista amb els ulls plens de llàgrimes apunt d'explotar. Li vaig demanar el que passava. No podia creure'm que m'havia de espatllar el moment amb els seus plors. Vaig pensar que només eren les seves bajanades de sempre, i gairebé no li vaig donar importància, va canviar de tema. Faltava encara mitja hora. El temps era massa lent. No podia correr més de pressa?

La gent no parava de preguntar-me coses, o explicar-me la seva vida, se'm feien massa pesats, intentava riure una mica de les bajanades que arribaven a captar els meus timpans, no podia riure més, no podia aguantar ni un segon més. Salvada per la campana. El timbre sonava fort, vinga gent, tothom cap a casa seva. Que jo tinc una cita. Sense dir adéu a cap ésser allà present, vaig sortir amb pas accelerat fins la porta.

Per fi, les cinc de la tarda, lliure de tots i de tot. Estava molt feliç, per fi el veuria, per fi podríem passar una estona junts. La plaça on havíem quedat estava molt a prop, decidida vaig caminar ràpid entre la gent, esquivant a nens i a avis, que lenta que era la gent. Creuava el carrer i allà de sobte sota les rodes un cotxe vaig calmar els nervis que portava.