Només un pallasso

Em penjava de la cara un gran nas vermell mentre caminava pel carrer. Els núvols aviat descarregarien la pluja que des d'hores portaven a dins.

Sonava al fons del carrer un vell violí. Un noi alt com un pi tocava amb les seves enormes mans el petit instrument, que deixava anar música com un gat deixa anar els seus murmuris. El noi em somrigué, tenia un somriure brut i descuidat. Les seves ungles semblaven tallades amb un cop sec navalla que s'enfonsaven en la carn, que, al seu voltant estava tota mossegada. La gent s'apropava cada cop més a deixar anar de les mans una petita moneda, per llàstima, o bé, embruixats per les notes musicals, al barret que al final de la feina cobriria la calba del music.

A cada pas que m'allunyava, s'allunyava també aquella música. Tenia tanta gana que m'hauria menjat un gos que passejava a una senyora. Però hauria tardat massa en desvestir a l'animal. Portava un jersei de llana amb ratlles negres i blanques que penosament es confonien amb la mateixa pell del gos, que per si sol ja era blanc amb taques negres. Hauria pogut jurar que la bestiola m'havia dit amb la seva mirada que jo encara era més penós que ell. Potser tenia raó, però ell tenia cara d'enfadat i els ulls més petits que els botons del vestit d'una nina.

Però aquesta olor tan familiar de les patates fregides del circ que sentia al carrer, més que fer-me rugir l'estómac em feien caure llàgrimes del rècord. Les típiques patates tallades en forma de cigarro quadrat. Fregides en una gran paella amb l'oli que ja havia fregit peix el dia anterior. Aquestes patates que agafaven color groc i una mica cremades ja feien oloreta a fregit. Encara sentia en el meu cap, l'oli cremant i saltant en la paella quan s'hi tiraven les peces de patata, i que, molt sovint, cremaven la mà. I s'adornaven amb sal aquestes cigarretes quadrades de patates d'un pagès. Mmm...quina oloreta del "Mc Donalds"

Va començar a ploure amb grans gotes de pluja que com mocadors xops feien córrer del meu rostre els colors i esborraven el meu somriure pintat, la meva blancor desapareixia i les rosades galtes corrien com rius pel meu coll. Tot el meu rostre de pallasso havia fet una bassa de colors. Ara ja era un home més amb la cara molla i l'estómac buit. L'arc de Sant Martí es pintà amb la bassa de colors, mentre el sol a poc a poc tornava a il·luminar-nos el cel.

Fora d'aquí ! Fora d'aqui ! "no suporto quan em criden, què haig de fer ara?" Només ets un vell inútil ! No serveixes per a res! "No sóc cap inútil". Què voldràs ser de gran? Mama jo seré un pallasso de circ !! Calla nen ! Tu no seràs res. Ets un inútil. "Ella sabia que jo no era un inútil". No fas gràcia! No ets divertit, ningú es riu amb tu! Burro, burro. Deixa al nen!... què seràs de gran?...Fora d'aquí! Ets un vell inútil... penós ets un penós. "El circ era tot el que tenia, sabia on menjaria, on dormiria... s'ha anat a la merda tot, potser el pare tenia raó". Burro, burro, no tens gràcia! No et preocupis carinyo, seràs un pallasso meravellós.

Acabava de caure del cel una petita gota de pluja, i al moment queia al terra una moneda, vaig aixecar el cap i aquells ulls com botons d'un vestit d'una nina tornaven a mirar-me, el pobre infeliç vestit de blanc i negre m'havia retrobat i la seva senyora es compadia de mi... d'un penós i fracassat pallasso.