Cohet

Coet d'albada, coet de llana,
endinsat al fons dels llacs,
vora un blau mullat inert
tancat en grums d'argila negra.

Coet d'imperi imaginari,
d'aurores grises invisibles,
d'ulls marrons reflexats
al vidre d'una única finestra.

Coet de flors de maig,
que talla el blau del cel
amb una corda color blanc,
ja te'm perds al firmament.

Coet passat, coet present,
segueixes mirant pels vidres
amb ulls marrons, sense dir res,
segueixes mirant els vespres
d'una vida a les altures,
d'una tempesta inexistent.

Coet d'oportuna transparència,
avançant, deixant batecs de vent
que es cargolen amb onades
i moren als peus d'un anhel.

Coet carregat d'il·lusions,
incapaç d'entendre als germans,
que volten pel món ofegant
paraules en odi profund,
donant voltes incessants,
imperfectes cercles de fum.

Coet d'un moment,
cedeix-me la valentia
de la llum dels dies,
sures als núvols,
cerques l'instant més breu,
per arribar enllà
on el somni neix,
i esclata un vers
enmig dos sospirs,
dos ulls que miren
des d'una única finestra,
que volen tornar a terra
per veure el cel i dormir-se
sobre el verd d'aquesta gespa.