Clayton

El nen no parlava mai. Havia crescut entre xafogor i pobresa, en una casa atrotinada als afores del poble, on vivien tots els negres que es menjaven les hores quan no tenien cap altre cosa per menjar, i intentaven construir una comunitat pacífica, al marge de la irracionalitat del noranta-cinc per cent dels habitants blancs d'Antville, al sud de St. Francis, Memphis, a la vora del Mississipí.
Tenia vuit anys i era cec des que, als sis mesos, va caure dels braços de la seva mare. Els seus ulls eren dues enormes boles blanquinoses que destacaven profundament a la pell negra del seu rostre, sobre unes galtes prominents i sota un cabell de rínxols compactes i petits.
Solia passar-se hores al porxo de la casa, assegut en un ruïnós balancí que grinyolava fins i tot quan s'estava quiet, amb aquells ulls blancs fixes en els arbres que hi havia a escassos metres de la casa, allà on començaven les breus i insegures terres que precedien a la vora del riu.
La seva mare se'l mirava des de l'interior de la casa, lluitant sempre amb els atuells de la cuina i amb el sentiment de culpa.
El meu pobre Clayton, pensava, i s'espolsava de sobre un calfred quan la memòria se li omplia del moment en què el nadó li queia dels braços, després de rebre la morma implacable del Sheriff Finney.
S'havia negat a dir-li on era el seu marit, aquella matinada horrible en què en Finney i els seus dos ajudants, en Holmes i en Dawson van arribar davant de casa seva vestits de paisà, a lloms d'una furgoneta Dodge Pickup que il·luminà el porxo de la casa amb aquells dos enormes fars que semblaven els ulls d'un drac irat. A la part del darrere, lligats i emmordassats, dos nois i un vell negres: l'Antoine i en Gabriel, i el reverend Moses. Els dos xicots, alegres i inofensius, acòlits del reverend que volien preparar-se per treure's el Batxillerat en Divinitat -tots dos admiraven al Doctor, i volien seguir les seves passes-, ara ploraven, apallissats i ensangonats, amb els rostres recolzats sobre el brut i fred metall del Dodge, amb l'ànima relliscant-los, junt amb la sang, per la pell i la roba estripada. I en Moses, un home bàsicament bo, que havia ajudat sempre que havia pogut a qualsevol que ho hagués necessitat, blanc o negre, ric o pobre, es desfeia d'inconsciència junt amb els nois, els ulls perduts i desvalguts mirant molt més enllà de la nit.
El Sheriff els acusava de conspirar contra la seguretat del poble, i com que el pare del Clayton també feia feines per al reverend, s'havia convertit en un altre dels objectius d'aquella estranya i perversa manera de fer justícia: ell era un altre dels negres que havien de rebre el seu merescut càstig.
-Puta negra! -exclamava en Dawson, passant-se una mà tremolosa pel manat de cabells taronges que li coronaven un cap vermell de ràbia i cervesa. Subjectava amb l'altra un rifle al qual estimava més que a les seves pròpies filles, unes nenes callades i precioses, que no arribaven a la desena d'anys i que, de vegades, anaven a veure a en Clayton d'amagat del seu pare, perquè deien que mai havien vist un nadó tan negre; aquelles nenes coneixien l'avidesa de les mans del seu pare quan les animava l'excés de cervesa, quan queien sobre elles amb el rebombori d'una bufetada o les recorrien per sota la roba de matinada, d'amagat de la seva mare. En Dawson, que es jactava al bar, quan l'alcohol li governava la llengua, d'haver introduït el canó d'aquell rifle al sexe d'una negra embarassada i haver disparat sense contemplacions (únic moment del dia en què en Holmes el censurava, i només perquè ell havia estat còmplice d'aquella barbàrie), recorria l'escàs i moribund jardí de davant la casa, fent voltes al Dodge i propinant algun cop amb la culata als tres presoners, només per mantenir-los aterrits. Es mirava l'interrogatori que en Finney aplicava a la mare d'en Clayton amb impaciència. Quin Sheriff! A un pas de la seixantena, rotund i gras, desprenia la mateixa autoritat que un carter a lloms de la seva bicicleta. Si ell fos el Sheriff ja li hauria plantat els canons del rifle dins d'aquella claveguera de llavis gruixuts que tenen totes les negres al bell mig de la seva cara de simi, i hauria acaronat el gallet abans de fer cap pregunta.
-Lucille, més et val que em diguis on és el teu home, si no vols que regirem tota la casa -deia en Finney, que també començava a impacientar-se.
Es donava la situació que en Julius, el marit de la Lucille, havia viatjat a la veïna Crittenden, perquè semblava que allà podria tenir una feina més estable, i fins i tot era possible que poguessin tenir una casa en més bon estat que la que tenien, construïda i reconstruïda sobre si mateixa fins a cinc vegades, després d'haver patit dues crescudes del riu i tres incendis provocats en poc més de cinc anys. En Julius li deia el nostre Petit Fènix.
-No sé on és el meu marit, Sheriff -es resistia a confessar la dona. Els seus altres dos fills, de catorze i dotze anys, ho miraven tot des del porxo, aterrits per la mirada gèlida d'en Holmes, l'altre ajudant d'en Finney, un home que inspirava por fins i tot quan dormia, recolzant una cadira contra la porta de l'oficina del Sheriff, al poble, amb la seva arma reglamentària desenfundada descansant sobre el seu pit, el dit índex a escassos mil·límetres del gallet. Es deia que feia números per formar part del Klan, i que se'ls estava guanyant a pols, arrasant les nits caloroses i les cases dels negres, plantant creus en flames i executant vells i joves amb la mateixa mirada mancada d'emoció amb que llegia passatges dels Evangelis els diumenges al matí, a l'església protestant d'Antville, amb el beneplàcit del reverend Richards. El reverend era coneixedor de primera mà de les activitats nocturnes de l'ajudant del Sheriff, donat que era el membre del KKK que avaluava les accions del candidat a formar part del Klan..
-No sé on és... puta mona negra! -remugava en Dawson, cada cop més nerviós.
-No sé on és -repetí la Lucille, amb llàgrimes als ulls. Subjectava en braços al petit Clayton i mirava de reüll els seus altres fills, tement per la vida de tots plegats. Així i tot, el valor li escalava des de l'estómac fins a la gola, incansable. Mirant als ulls al Sheriff, afegí -: I si ho sabés, tampoc li diria, Sheriff.
La bufetada li va creuar la cara amb tal violència, que la Lucille va perdre totes les forces. El llavi inferior li rebentà sota els nusos d'aquella mà enorme i endurida. Els braços se li afluixaren, i en Clayton va marxar del seu si, colpejant-se de cap contra el terra.
Encara que no ho semblés, en Finney havia reaccionat així per evitar mals majors, perquè no pretenia fer d'aquell assalt una matança de negres, en començava a estar cansat, i ell no era dels que assassinaven dones i nens indefensos. Va pegar la Lucille per calmar els seus ajudants, sobretot a en Holmes, a qui temia més que al propi Diable.
-Si no ens vols lliurar al teu marit -xiuxiuejà en Holmes, abjecte-, el substituirem per aquests dos noiets.
-No, Holmes, deixa-ho estar -havia començat a dir en Finney.
-Tu calla, vell -bordà en Dawson-, la teva jurisdicció és la llum del dia, no ho oblidis. De nit no manes més que cap de nosaltres.
En Finney es va encarar amb en Dawson, donant l'esquena a la Lucille, que cridava i es desesperava arrossegant-se per recollir el seu nadó del terra. La criatura xisclava i s'ofegava en plors, mentre la dona li passava una mà tremolosa pel cap i la cara plens de terra i sang.
-Clayton! -exclamava- El meu Clayton!
-No ens emportarem aquests nens -remugava, tímidament, el Sheriff. Sabia que en Dawson tenia raó, que aquells actes distaven molt del que es podria considerar la seva feina, i que allà no era superior als seus homes, sinó més aviat al contrari. No podia oposar-se a la joventut i la ràbia que els impregnava la vida, que els ofuscava la ment. Ell considerava que blancs i negres havien de viure al nivell que els pertocava, que els negres havien arribat a aquella terra com a bèsties de càrrega i no eren gaire més que això. I també que aquells que pretenguessin canviar l'ordre natural de les coses, fent perillar l'equilibri que Déu s'havia encarregat d'establir, ho havien de pagar sense cap mena de dubte. Però no era partidari de la crueltat, ni de l'assalt o tortura d'éssers indefensos. No va poder evitar que entre en Holmes i en Dawson pugessin als dos nois a la caixa de la furgoneta Dodge, entre empentes i cops de peu i culata.
La Lucille només semblava tenir ulls pel seu Clayton, el nen que li havia caigut dels braços. Escopia sang i desconsol, bressolant la criatura, agenollada al terra.
En Finney va alçar la mirada cap el cel que es quallava d'estrelles i mosquits i va sospirar amb resignació mentre girava cua i es posava al volant del vehicle. En Dawson ocupà el seient de l'acompanyant, i en Holmes va preferir l'aire lliure de la part del darrere de la Dodge. La vigilància del ramat.
Quan en Finney dirigia la furgoneta pel camí angost i ple de sots que conduïa al camp ras on s'havien ajusticiat i linxat negres en més d'una ocasió, tant ell com en Dawson van poder escoltar trets que procedien de la caixa de la furgoneta. Cap dels presoners hi arribà viu.
Mentre, la Lucille havia entrat a casa encegada per la sang que xopava la cara del seu Clayton. Sabia que els seus dos fills grans ja no tornarien d'aquell viatge nocturn, i s'aferrava desesperadament a la respiració del nadó com si fos la única cosa en aquell món que li pogués quedar. Fatalment, la seva impressió fou la més encertada, perquè en Julius, el seu marit, tampoc tornaria de la seva visita a Crittenden; la Lucille va lluitar per tirar endavant amb en Clayton, malgrat les limitacions que el noi va manifestar arrel d'aquella caiguda. Limitacions, que, per altra banda, caminaren de la mà d'algunes habilitats fantàstiques que també, a mida que el nen creixia, s'anaven fent paleses.

No havia parlat mai. El nen no parlava mai. No parla mai, aquest nen, deien les dones d
e la comunitat, fregant-li els rínxols compactes amb les seves mans, però evitant sempre mirar-li directament als ulls. En Clayton era conegut per tots a Antville, blancs i negres. I de tots rebia malnoms, i d'ell tothom s'inventava històries. La Lucille era la única persona que presenciava les coses que sabia fer, com, per exemple, desplaçar-se com si, realment s'hi veiés. El nen era ben cec, no hi havia dubte, però caminava amb una decisió i una tranquil·litat extremes, amb el cap sempre ben ert i ferm, dirigint la seva mirada lletosa al front, sense parpellejar ni un sol cop. Mai. I mai ensopegava, ni quan els altres nens li posaven obstacles expressament per comprovar si els esquivaria.
En Clayton semblava brandir una percepció de les coses que anava molt més enllà del sentit de la vista, una percepció que arribava, gairebé, a la clarividència. Més d'una vegada, la Lucille se l'havia trobat abraçat a la seva falda, minuts abans que en Holmes, convertit en Sheriff després de l'estrany suïcidi d'en Finney, dos anys enrere, decidia aparèixer a casa seva a lloms del seu flamant cotxe patrulla, només per mantenir viva la flama del pànic al cor de la Lucille i per aconseguir aquella erecció que en rares ocasions li provocava la seva dona beata.
Amés a més, en Clayton acostumava a passar-se hores senceres assegut sobre una roca a la vora del riu, quan no les passava al porxo, amb els seus ulls blancs perforant el llom inhòspit del Mississipí, que es bellugava com una feixuga serp, ple d'aigua i de secrets dolorosos. Al poble deien que el nen i el riu conversaven.
Es va escampar el rumor que en Clayton tenia estranys poders guaridors, i moltes vegades, de nit, aquelles supersticions ancestrals que els seus veïns encara mantenien vives, des dels camps de cotó, més enllà del temps i les distàncies, de la sang i de la consciència, fins arribar a l'Àfrica més profunda i primitiva, feien que es reunissin ancianes i ancians, entonant càntics transmutats pel temps i la herència oral, i en grup s'acostessin a casa la Lucille per ofrenar al nen algun regal, una ampolla de melassa o un guisat d'indiot amb blat de moro. En Clayton, que semblava saber exactament què esperaven aquells vells d'ell, sortia al porxo amb la seva granota texana subjectada per un sol tirant, sense cap altre roba que li cobrís el tors ni cap calçat als peus (no disposava ni d'una cosa ni de l'altra) i es passejava per davant la comitiva amb els braços alçats, deixant-se agafar per tots i cadascun dels avis i tocant-los els fronts amb la punta dels dits durant uns segons. L'endemà, tots es posaven d'acord en afirmar que sentien una força nova dins els cossos, que els mals feien menys mal, i que les penes els afligien menys.
Aquestes escenes (que es repetien amb certa regularitat), no acabaven de fer el pes a la Lucille, i si les permetia era perquè, molts cops, aquelles ofrenes eren la única cosa que tenien per menjar, cosa que en Clayton semblava saber encara que la seva mare no li digués, i potser per això es prestava a aquelles cerimònies sense objeccions. Amb vuit anys, en Clayton omplia el cor de la Lucille d'una seguretat molt semblant a la que en Julius li havia donat, d'un amor molt més inabastable. D'un sentiment gairebé tan fort com per fer desaparèixer el penediment i la culpa per haver deixat marxar els seus altres dos fills, per haver permès que caigués aquella nit, set anys i mig enrere.
I malgrat tot, la Lucille lluitava amb aquell sentiment de culpa i amb els atuells a la cuina, mentre mirava per la finestra el seu fill, assegut en aquell silenci profund que posava la pell de gallina, trencat únicament pel grinyol del balancí i el cruixir de les fustes del Petit Fènix i somreia, estirant la cicatriu blanca del llavi inferior fins quasi bé fer-la, també, desaparèixer.
Quan va acabar es va dirigir a les habitacions per fer els llits. Des de l'interior de la casa no va escoltar el motor del Mustang nou de trinca del Sheriff Holmes, que reduïa la marxa en aquells moments davant la casa. Sense aturar el motor, en Holmes va sortir del cotxe, agafant-se el cinturó de la cartutxera amb les dues mans i acomodant-lo distretament.
-Ei, marrec! -li va dir a en Clayton. Sabia de sobres que el nen no parlava, i coneixia les enraonies sobre els seus poders. Detestava que veïns seus es plantegessin visitar-lo amb algun regal, per tal que la criatura els curés els mals, els animés o els llegís el futur. Aquells llepanegres, el que havien de fer era contribuir a l'enfortiment de la raça blanca, i no donar ales a aquelles bèsties pudents, venerant-les com a amulets. S'havia acostat fins allà per advertir la mare del monstre: prou històries de màgia i bruixeria o qualsevol nit acabarien, ella i el nen, cremant en una pira-. Ei, mico! Hi ha la teva mare?
En Clayton va moure lleugerament el cap. Continuava balancejant-se amb parsimònia, apuntant la seva mirada blanca just als ulls del Sheriff. Evidentment, no va dir ni una paraula.
En Holmes es va incomodar. Una brisa càlida va aixecar pols i fulles al jardí de la casa i va sacsejar les branques dels arbres a la seva esquena, al camí que portava al riu. La pell se li eriçà al clatell i als braços.
A la ràdio del cotxe patrulla brunzia la veu de la Nicole, de la centraleta de la comissaria. De tant en tant també apareixia la d'en Dawson, pastosa i lenta, borratxa sense que l'ajudant ho estigués. Demanava on collons s'havia ficat en Holmes, amb un matís de frustració resignada per no haver arribat ell a ser Sheriff. Aquesta frustració l'havien suportat durant anys la seva dona i les seves dues filles, fins que un dia es van esfumar, deixant-lo sol a mig camí entre l'alcoholisme i la bogeria.
Lluitant contra l'inici del neguit, en Holmes va fer un parell de passes endavant, endinsant-se al jardí de la casa. La brisa va tornar amb més força i s'hi va quedar, convertint-se en un vent suau que xiulava com si passés a través de canonades. En Clayton continuava fent grinyolar el balancí, brandint aquella mirada hipnòtica al bell mig de la mirada del Sheriff, sense perdre-la ni un instant. La profunditat d'aquells ulls blancs -que semblaven dibuixar els mateixos cercles concèntrics que una pedra enfonsada al riu- era tal, que en Holmes es va sorprendre a sí mateix essent incapaç de mantenir-li l'esguard més de dos segons, cosa que començava a enfurismar-lo. La seva mà dreta es va recolzar de forma reflexa a la culata del revòlver i la va aferrar amb indecisió. Tot d'una, la figura del nen assegut al balancí, al porxo, se li feia confusa i sinistra. Devien ser imaginacions seves, però, d'alguna manera, el marrec semblava estar en dos llocs alhora, al balancí, fent-lo grinyolar amb la regularitat dels segons al rellotge, i al mateix temps caminant, abstret, com si el Sheriff no hi fos, igual que si jugués a comptar les passes que havia de fer per creuar el porxo d'un extrem a l'altre. En Holmes experimentà un calfred que li sacsejà fins les vísceres. Amb prou feines va poder controlar els esfínters quan el nen (els dos nens, o cap al mateix temps) va deixar de balancejar-se i de caminar per mirar-lo. El mirava? I si ho feia: el veia? Era impossible. Tot allò era impossible, però així i tot ho estava veient. El vent va xiular un cop més a través d'aquelles canonades imaginàries. Rere seu, el riu també semblava xiuxiuejar paraules aigualides. La mà va aferrar amb més força la culata del revòlver, però es va afluixar de cop i volta quan, entre els xiu-xius del riu i el vent, una paraula li va arribar a les oïdes: assassí. El nen, desdoblat al porxo, assegut al balancí i ert a l'entrada de la casa, aixecava un braç per apuntar-lo amb un dit índex que semblava una llança amenaçadora. I en Holmes no va tenir cap dubte de que aquella veu que li havia congelat els batecs del cor pertanyia a en Clayton.
El vent es va deturar sobtadament. En Clayton romania immòbil -només- al balancí, i del riu no arribava cap remor. En Holmes va notar una escalfor humida que li xopava l'entrecuix i es va sentir avergonyit i aterrit al mateix temps. Un esclat d'odi li regirà les entranyes, però també una onada de pànic. Finalment, aquest últim sentiment es va imposar i va fer que el Sheriff reculés fins a arribar al cotxe patrulla, entrebancant-se un parell de cops i abandonant aquell indret amb una ferma convicció: tornaria aquella mateixa nit. I no ho faria tot sol.

El reverend Richards es mirava al Sheriff Holmes amb una cella arquejada, des d'uns ulls grisos que semblaven dues rebladures al centre d'una cara rosada i plena de pigues, rematada per un manat de cabells blancs que amb prou feines li cobrien la calvície i les taques de la pell del crani. No estava acostumat a veure aquell home esverat d'aquella manera; en Holmes era un dels millors joves que s'havien unit al Klan els últims anys, fred i seré, ferm, temerós de Déu i disposat a fer qualsevol cosa per mantenir aquella terra neta de les immundícies humanes que no acomplissin el recte patró de vida americà, fossin del color que fossin. El relat d'allò que havia succeït al porxo de ca la vídua d'en Julius Owen no li semblava, en absolut, sorprenent, sinó més aviat previsible. Coneixia les històries que s'explicaven del seu fill i considerava que només era qüestió de temps que es demostrés que aquella criatura no era més que un altre fill del Dimoni, procliu a barrejar-se amb els membres d'aquella raça de fetillers que l'invocaven contínuament a través dels seus cants i les seves pràctiques avorribles. No podia arribar a imaginar les terribles visions que havia hagut de patir el bo del Sheriff Holmes per arribar a l'església d'aquella manera, espantat com un infant, els pantalons de l'uniforme tacats i empestant a orina.
-Vull tornar allà, pare -repetia en Holmes amb insistència, convertint aquella frase en una súplica. No demanava tant permís per anar-hi com homes que l'acompanyessin.
-Hi anirem, fill. No podem perdre més temps -feia el
reverend Richards, recolzant una mà tremolosa sobre l'espatlla del Sheriff-. Hi anirem aquesta nit.
I així, els cotxes tornaren al jardí de casa la Lucille i en Clayton, il·luminant novament el Petit Fènix amb els fars de la furgoneta Dodge que havia servit per a tants carregaments nocturns. Però ara també cremaven l'aire del jardí els fars del Mustang d'en Holmes, i les torxes dels tres homes que arribaren a cavall, acompanyant els dos cotxes.
De la furgoneta va baixar en Dawson, borratxo des de la primera cervesa que havia begut en companyia del Sheriff, el reverend Richards i els altres dos homes que no obrien la boca ni per badallar. L'ajudant sabia que era l'únic dels cinc que no pertanyia al Ku Klux Klan, però havia ofert la seva furgoneta, un cop més, per a realitzar un nou viatge de la mort, a canvi de participar al linxament de qui fos l'escollit o escollida. Quan va sentir que volien encarregar-se del marrec de la Lucille, gairebé va estar a punt de deixar-ho córrer, però per aleshores ja era un xic tard. Així que va procurar anestesiar-se de valent per què els nervis no el traïssin: ell també havia sentit històries sobre aquell nen.
En Holmes va baixar del Mustang i es va dirigir a la part del darrere per obrir el portaequipatge.
Mentrestant, els tres genets, que anaven vestits amb túniques blanques i duien capirots al cap, es van dedicar a cavalcar per la propietat, fent tot el soroll del qual eren capaços, per tal de despertar i aterrir els ocupants de la casa atrotinada.
Al cap de poc van sortir al porxo la Lucille i en Clayton, abraçats l'una a l'altre, enlluernats pels cotxes i el foc que cremava a la creu que en Dawson havia clavat al mig del jardí i que un dels genets havia inflamat amb una torxa.
-Què voleu? -va cridar la Lucille, tement que la resposta es referís a en Clayton.
-Dimonis! -va cridar el reverend Richards sota el capirot. Els va assenyalar amb les flames de la seva torxa, crepitants i amenaçadores.
En Holmes, entretant, havia ruixat la casa amb la benzina i es dirigí al seu cotxe a la cerca d'un pal que també guardava al portaequipatges. Va deixar la garrafa de benzina al costat del Mustang i es va acostar a la creu flamejant brandint el pal. Aviat va disposar d'una altra torxa.
En Dawson ho observava tot des de la Dodge, sentint una barreja d'emoció, ansietat i terror que, per molt que ho intentés, no sabria descriure posteriorment, quan explicava a qui el volgués escoltar els fets que se succeïren aquella horrible nit.
Els dos genets anònims es van acostar a la casa, cadascun per una banda i llençaren les torxes contra la façana impregnada de benzina. El Petit Fènix no va trigar gens en incendiar-se, la seva fusta fina i seca era una teia, un cop ruixada amb el combustible.
La Lucille va agafar el seu fill Clayton i es va allunyar del porxo, en direcció als quatre homes que l'esperaven, un cop retornats els genets incendiaris, en estranya formació. Els tres capirots rere el Sheriff, com custodiant-lo i protegint-lo, o per encoratjar-lo a fer quelcom que d'una altra manera, hagués estat incapaç de fer.
-No ens feu mal! -suplicava la Lucille, aturant-se a pocs metres d'aquells homes, just davant la creu en flames- No feu mal al meu nen!
En Clayton se'ls va mirar amb una serenor inconcebible. Potser fos degut a la seva ceguesa, o potser a alguna mena de superioritat mística, però el nen, lluny d'estar espantat, els mirava amb un indesxifrable somriure al seu rostre galtut.
La Lucille el va deixar anar i va córrer cap el Sheriff Holmes, plorant i suplicant novament que no els fes mal. Es va agenollar als seus peus i va repetir les súpliques. Per tota resposta, el Sheriff va dirigir el seu revòlver al cap de la mare d'en Clayton i va disparar tres cops a boca de canó. Les súpliques i els plors s'aturaren.
En Dawson va llençar un crit sorprès quan va sentir el primer tret i va veure que la Lucille es desplomava als peus del Sheriff. Tot d'una va saber que allò no acabaria bé, i es va ficar a la cabina de la furgoneta tremolant i desitjant haver begut alguna cosa més forta que la cervesa.
El somriure d'en Clayton desapareixia del seu rostre al mateix temps que el d'en Holmes apareixia, dibuixant una esquerda a la cara tacada de sang del Sheriff.
-Ets un dimoni, nen -va escopir en Holmes, totalment alienat-, i com a tal, has de cremar a l'Infern!
De cop i volta, el Sheriff li va donar la seva torxa a un dels genets, es va acostar al Mustang, va agafar la garrafa de benzina i va tornar a caminar en direcció a en Clayton. Encara quedava un quart de garrafa i el va fer servir per ruixar el nen de cap a peus. En Clayton romania immòbil, escrutant la nit i aquells homes amb la seva mirada buida de blancor.
En Holmes va fer un gest per què el genet li retornes la torxa. Quan l'home ho va fer, el Sheriff va dirigir un parell de passes decidides cap en Clayton.
I aleshores, la remor del riu es va obrir pas a través dels esclats de la fusta sota les dents de les flames. Aquella brisa ignota es va aixecar novament i tot d'una, als cors dels cinc homes va aparèixer un sentiment estrany, un pànic irracional que els va fer dubtar d'allò que feien. Els cavalls es van neguitejar. Renillaven i aixecaven les potes davanteres, fora de control, fins que van fer caure els tres genets. Un cop lliures, fugiren espaordits.
Les flames es doblegaven davant la brisa, les fustes de la casa esclataven i es consumien, la creu tremolava i crepitava i les torxes amenaçaven amb apagar-se.
-No aconseguiràs estamordir-me! -exclamà el Sheriff Holmes, que se sentia realment a un pas del pànic.
En Clayton s'enfrontava amb ell, els punys tancats, la mirada encesa que barrinava la nit i els cremallots que saturaven l'aire d'olor a benzina en combustió, a pintura incinerada, a fusta consumida. El coll se l'inflava en un grunyit espantós i a les temples, la sang li palpitava visiblement sota la pell, embotint-li les venes de forma exagerada. Va fer un pas en direcció al Sheriff.
En Holmes, proferint un crit indefinible, va llençar la torxa contra el cos impregnat de benzina del nen. Un esclat de flames va recórrer tot el cos de la criatura, des dels peus fins el cap. El Sheriff va deixar anar una rialla triomfal que ben aviat va quedar interrompuda, diluint-se al seu coll i desapareixent, com la seva respiració.
En Clayton no cremava. Les gotes de benzina que es desprenien del seu cos entraven en contacte amb l'oxigen i allà formaven estranyes boles de foc en suspensió al seu voltant, però la seva pell, la seva carn, no cremaven. El nen caminava envoltat de flames, però decididament intacte.
El vent i la remor del riu xiulaven paraules, assassins, deien, inconfusibles. Aquelles paraules eren pronunciades amb l'inequívoc to d'un infant, d'un infant que no parlava mai, que no havia parlat mai, però que, tanmateix, parlava amb el vent, i amb el Mississipí, durant aquelles hores mortes i xafogoses al balancí del seu porxo, o de la roca de la vora del riu.
Els tres genets s'aixecaren del terra a temps de veure com en Holmes intentava disparar la seva arma contra el nen, però, incapaç, només aconseguia apuntar-se a si mateix, plorant i gemegant inexplicablement, caient de genolls davant d'en Clayton abans de volar-se el cap.
Els membres del Klan van fugir tan esperitats com ho havien fet minuts abans els seus cavalls, però, desorientats i atemorits, ho van fer en direcció al riu. Aquell vent estrany i el xiu-xiueig del Mississipí els van perseguir fins embogir-los. Van caure a les aigües remogudes del riu, i allà, s'ofegaren.
En Dawson, víctima del pànic i de l'atordiment, va arrencar el Dodge i va fugir d'aquell jardí infernal per no tornar mai més.
Quan, al poble, li preguntaven què havia passat aquella nit, ho explicava a la manera confusa dels borratxos, entre llacunes i invencions, entre plors i rialles dements.
La troballa dels cadàvers, junt amb la desaparició del reverend Richards i de dos respectables membres de la comunitat protestant de Saint Francis, va provocar que s'endegués una tímida investigació, que va quedar en no res després d'uns mesos.
En Clayton també havia desaparegut, després d'aquella nit, però ningú se'n va preocupar oficialment.
Només les llegendes i les enraonies s'atrevien a dir que el nen havia decidit trobar-se amb la seva família, que l'esperava somrient i pròspera al fons del riu Mississipí...

Hem après a volar com els ocells, a nedar com els peixos... però no hem après una cosa tan senzilla com és viure com germans. Martin Luther King.