Claustrofòbia

Entra a la feina i fitxa; veu la porta de l'ascensor oberta, dubta: una suor freda li surt a les mans quan decideix contra tot presagi de pujar-hi. Ja ho ha decidit i ara no es farà enrere, no cal fer tant cas de les manies.

Els instants li comenten a passar lents mentre s'apropa a la porta metàl·lica que en un moment es tancarà.

Es gira i per desgràcia ningú més apareix: ha arribat una mica més d'hora que comenci a entrar el gruix de la gent.

El tremolós dit índex assenyala el número Quatre: de Quatre llargs pisos de "desolació" abans de poder sortir i respirar. Sortir i respirar per la canal oberta de la porta ara fermada.

I si de sobte s'atura? I si la porta no s'obre? I s l'interfon no va? I si s'acaba l'aire en aquest habitacle, o a l'estret conducte que puja pels pisos? I si els fils que uneixen la caixa de l'ascensor amb el suport, espècie de cordó umbilical unit a la placenta, es trenquen? Mentalment repassa un possible ridícul "epitafi": "marciment" en un ascensor!, riu de nervis.

Tot això, en els breus instants del viatge, s'acumula al seu cervell. El cap, mentrestant pretén aportat serenor. Respirar a fons és el que caldria!, però no és possible, el diafragma està travat i no deixa gairebé entrar l'aire purificador.

Primera, segona, tercera planta, l'ascensor enfila cap a la darrera i definitiva. Ja es just al davant de la porta que s'hauria d'obrir - fent-li gairebé un "estrip" a la roba - i deixar-li pas cap a la planta, cap a la taula de treball.

El motor s'atura: li tocava ja? La llum fa un lleuger pampallugueig que fa tremolar.

Baixa per fir, el cos amarat de suor; respira, ara si! Dins seu és diu: si això no és la fi del mon s'hi assembla molt: mai seré mare, per sort!