Carta a una mort ficticia

...d'acabament d'estiu i principis de tardor, xicona! A mi també em passa... i sóc vellet!
Sembla que els canvis estacionals influeixen sobre els éssers vius... Ja les primeres cultures en parlen, de l'assumpte.
Molt bo, per ser a correcuita!
Salut i rebolica!

feia molt que no entrava per aquí, això d'estudiar a les tardes em mata.. i esperava llegir algo més.."animat" però ja veig que els moments d'insomni t'agafen fort... espero amb impaciència el cacaolat! muaaaaaaaaa

Kispar fidu,

... m'agraden aquestes vomitades (potser no la millor paraules...) de sentiments, transformats en paraules, sense pensar-les... a vegades això pot ser una mica perillós, però en el teu cas, m'ha agradat molt... fas bé d'aclarir a la introducció que aquest pensament son només fruit d'un instant d'insomni, perquè, tenint en compte que ho has classificat de biogràfic, et diria: "noia, estàs fatal" (bé, no utilitzaria aquestes paraules, no fos cas que es malinterpretessin, però l'idea seria aquesta)...

... transmets una sensació de ‘perduda', de no saber cap a on anar ni que fer... però ho fas amb molta elegància, i de forma molt ‘teatral'...

... tots en algun moment ens preguntem això... no sabem ben bé que fem, cap a on tirar... son moment de reflexió personal on podem veure (... i descobrir) el que és realment important per nosaltres... el que volem... el que desitgem...

una abraçada,
Jordi.

... són millors els escrits fets així, de sobte, escrivint el que et passa pel cap sense cap mirament, perquè realment diuen el que sents en aquell moment.

Sempre hi han moments d'aquests de "bajón" en que creus que la teva vida no té sentit, però bé, em de recuperar els ànims perquè algun dia "El teló baixarà
per poder començar de nou, en aixecar-se."

M'agrada molt el vers que diu:

"El cor s'atura lentament i la il·lusió per un somni s'esfuma amb
l'aire."

Potser és que m'agrada això del "somni", tan impossible i utòpic...

Ais, wenu noia, ànims i res, tornar-te a dir que m'encanta com escrius, de debò.

Molts petons, fins aviat! ;)

Bdjer

Només són moments que s'omplen de dubtes, quimeres i impotència.
Qui no s'ha sentit molts cops representar un paper, ésser bellugat com una titella directa o indirectament?
Un trencaclosques al que li falten peces, l'ànim que es deixa caure lentament fins tocar la fredor del terra...

Sí, és com morir una mica. Però només són moments...

Una abraçada!

Dius en la introducció que no es tracta d'un moment d'enfonsament... sort que ens avises! Perquè aquest poema destil·la desencía per tots els seus versos.

De totes formes... crec que entenc les teves paraules, o les teves sensacions descrites.

Hi ha moments en què ens enxampa una mena de melangia indescriptible. Que no arriba a ser pròopiament un mal moment, però que costa de fer fora de nosaltres. Són moments, breus instants en què amb quatre paraules escrites potser ja trobes una mica de pau.

Crec que això és el que has descrit.

Crec... però em puc equivocar.

Fins la propera,

LLIBRE