cap a on anem?

Tenia certa pràctica en el tracte humà, devia haver-se estat allà demanant cèntims algunes altres vegades, asseguda a uns pilons del carrer, acompanyada, tal vegada per altre persones, en aquest cas, de dues convidades de pedra que l’únic que volien - qui sap! - era fumar-se el porret amb els cèntims obtinguts.
Va començar a parlar molt educada i va demanar una quantitat irrisòria que acte seguit va apujar a una altra de baixa però ja més significativa. Me la vaig mirar durant un moment més de l’habitual per fer-li entendre que estava analitzant el que em proposava i esbrinant quins eren els seus propòsits. Naturalment, l’objecte per al qual havia demanat els diners, no el recordo ara, de seguida es va transformar, o més directament, desaparèixer.
Com jo romania plantat davant la botiga de comestibles, en la qual es proveïen la cervesa (ja que m‘estava esperant) devia resultar una persona amb la qual es podia assajar algun altre intent d’obtenir diners.
I en aquestes va proposar de pelar-me-la, mig en broma al principi, tot assegurant que li sortia molt bé. No me n’havia adonat que es tractava d’una elemental maniobra per fer més calaix. Potser no s’havien vist que no podia estar gaire interessat ja que anava acompanyat.
Un altre vianant es va veure sorprès per l’efusiva conversa de la noia que havia ja fet us quants xarrups més a la llauna vermella d’Estrella. A la seva vora remenaven el haixix avergonyides, les seves acompanyats, no se si ocasionals.
També el va abordar amb progressivitat, demanant primer un cigarret i fent desprès al·lusió als seus ullassos.
Jo me n’havia apartat una mica però de lluny començava a percebre una ombra de dubte en el ullassos, el qual finalment com anava, també, acompanyat se’n va anar.
Com sigui que jo romania allà, va prosseguir el seu intent de palla tot dient que efectivament ho passaria bé, i jo sense immutar-me per la proposta li vaig respondre que ja estava servit i no necessitava cap més ajuda.
Però envalentida per la cerveseta i havent agafat empenta, va reiterar-se tot dient que si ho feia de bé! i que em faria gaudir al màxim i finalment “que em faria un home”. Aquí ja vaig veure que havia de posar distàncies perquè ja no valia el tarannà sorneguer que havia adoptat. Em vaig apartar un parell de passes. Però estant ella a dins d’una espiral desfermada, una mica mes tard vaig sentir com feia referencia al “cigalot” que em suposava, com imaginant-se’l ja, no sé si a la boca o a la ma. Qui sap! Hi havia fusta de dona dominant en aquella persona que tot just assajava ara com fer uns calerons pels vicis.
Era motiu per sentir que aquella situació o conversa, si podia tenir quelcom d’entretingut o fins i tot podia derivar en excitant, tenia igualment molt de patètic: no deixava de ser una persona lluitant contra o pel seu destí. Equivocadament potser, per que li costaria de sortir-se’n per aquell camí, en el qual trobaria moltes més decepcions que satisfaccions.
Quan va sortir la meva parella de la botiga se'n va adonar que s’estava equivocant de “client”, va canviar el discurs a un altre de menys procaç i mes educat, tot i que va continuar xerrant.
En que podia consistir allò de “fer-me un home”, em vaig preguntar, ja que normalment s’aplica a les dones. Potser tenia una tècnica infal·lible (de fal·lus) o molt d’entusiasme en el treball que pretenia desenvolupar.
Deixem volar la imaginació, però compadim-nos d’aquest futur que la societat capitalista atorga a les nostres criatures.