Canvis?

Recompondre els trossets d'un mateix sorgits de la pròpia autodestrucció no és fita fàcil. El primer pas (com amb qualsevol droga) és adonar-se de la necessitat d'un canvi en les nostres vides. Podria presentar aquesta transformació com un canvi urgent, radical i imprescindible; però no es res de tot això. No corre cap pressa en realitzar-lo, es poden tardar dies, mesos, anys o interminables hores. Radical? No, gràcies; no fa cap falta; doncs no sempre els grans canvis han estat els que han produït resultats més reeixits i son, potser, les petites accions les que fan moure els engranatges que habiten el nostre interior (doncs, segurament, el motiu d'aquesta necessitat de canvi va derivar de petits gestos i no de grans revolucions). I, per a ser sincera, no és totalment imprescindible posar en marxa aquest pla; la nostra vida no depèn d'això; no ens promet res el fet d'intentar-ho. Aquí no conta la intenció, aquí és possible perdre l'aposta havent jugat amb tots els cavalls. Aquest és el repte, la consigna, allò que fa d'aquesta aposta un possible salt sense xarxa i, a diferència de moltes altres, sense recompensa a l'altra banda de l'abisme.