periodista.sí / periodista.no

Des de bé petita, he tingut molt clar el què volia ser: periodista. Somiava amb dur la veritat com bandera, amb obrir els ulls a la gent, amb tornar el món un mica menys artificial. Ara, després de tants anys, després d'haver-me matriculat en la carrera que em permetria realitzar el somni de la meva vida, després de veure de què està feta la portada d'un diari; veig que, potser, estava una mica equivocada. No en el fruit dels meus somnis, sinó en el mitjà per a aconseguir-los. Actualment, llegir un diari o veure un telenotícies és gairebé equivalent a una barreja entre anar a una vident i la brega que et donava un professor en l'escola primària: t'informen sobre uns successos concrets, dient-te el que vols escoltar, però fotent-te una bona bronca perquè no et sobrepassis. Així deu ser la nostra vida: som el suc sortit de barrejar uns quants programes escombraria (amb noies sense pell de taronja i un parell de bons melons), unes notícies sobre successos horribles (però molt allunyats de nosaltres, no sigui que ens amarguin) i unes gotetes d'hipocresia (el millor dels somnífers). D'aquesta manera, dormirem tranquils i contents, sabent que hem pres el nostre sa suquet de fruites. És per aquest motiu, pel qual (diguin-me idealista si volen, doncs m'afalaguen aquest tipus d'insults) em nego a enganyar la gent, a fer-los creure la religió de l'empresari, el credo del polític, la realitat teixida de vils mentides que alguns pretenen que ens posem com mantó. No, no i no. No gràcies, si volgués ser la titella d'algú, fa temps m'hagués lligat jo mateixa les cordes. Doncs bé, ja he vist que no vull formar part de l'armament del quart poder, al menys, fins que aquest no es torni una mica més pacífic; però no per això penso deixar les meves quimeres enrere: no penso deixar de somiar amb dur la veritat com bandera, obrir els ulls a la gent i tornar el món un mica menys artificial. Penso utilitzar les meves pròpies armes, senyors, les mateixes que vostès volen que utilitzi en contra / a favor de la societat que m'envolta. Escriuré per a ells, sí; però no els ompliré el cap de pors per pandèmies inexistents, ni els parlaré sobre tractats de pau venuts al més alt comprador. No. Els narraré històries, senyors; històries que els allunyin d'aquestes realitats que volen inserir en els nostres caps, d'aquests "monstres de sota el llit" que pretenen mantenir en les nostres butxaques. Doncs, contestin-me a aquestes preguntes: quina realitat és més real: aquella mentida que es ven com a veritat o aquella història que, gràcies a la imaginació de qui la llegeixi, pot tornar-se real per uns segons? Qui té més poder, senyors, qui explica una història o qui la crea?