La vida no és més que un acudit mal explicat

Un relat de: Eritrea68

Últimament, tinc moltes coses a fer. Vaja, últimament i sempre. Sempre hi ha deures, exàmens, responsabilitats... tota aquella merda que acceptem per, suposadament, aconseguir després alguna cosa. Sempre hi ha un "després"; una fita a aconseguir, que no ens permet gaudir del present, esperant un futur incert. A vegades, crec que som com aquells ases als què se'ls posa una pastanaga davant per a què segueixin, sense qüestionar el camí que trepitgen. Només cap a endavant, i tira i tira... - força - ens diuen - força i continua!! - . Molt bé. Continua. Però, cap a on? Sempre busquem allò que no tenim, sense mirar el què ens envolta. Cerquem cada cop una fita més allunyada i més, i més. Que no dic jo que estigui malament posar-se reptes - no i ara, Déu (si realment existeix i li queden ganes d'escoltar-nos) me'n lliuri -; però hi ha cops que no em valen la pena. Els reptes estan bé, però a vegades també cal observar el paisatge.

I això és el què voldria. Voldria asseure'm amb tu i mirar la vida passar; deixar que els rellotges corrin, que les busques girin, que la sorra caigui. Permetre'm caure; permetre'm frenar, jugar, canviar de rumb. Agafar la pastanaga i menjar-me-la mentre decideixo què faig o què no faig. O no ho decideixo, tant se val. La vida és un acudit; un acudit molt dolent i del què, a més, no en sortirem vius. El truc resideix en trobar la gràcia per explicar-lo i en saber que no ens han de caldre els aplaudiments al final.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Eritrea68

Eritrea68

17 Relats

23 Comentaris

10577 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Vaig nàixer el dia equivocat a la ciutat equivocada. Però no me'n penedeixo, perquè tots els "errors" de la meva vida han fet que sigui com sóc ara. Així doncs, vaig arribar al món un 28 d'agost del 91 (uns dos mesos abans del previst) en la preciosa ciutat de Córdoba, amb els carrers plens de tarongers i somriures. Encara no sé ben bé per què escric; si escric per mi, pels altres, per gust o per vici; si escric per escriure o ho faig per no parlar; o per dir, entre noms, verbs, preposicions i d'altra fàuna sintàtitca, tot allò que callo.