Llàgrimes de sal

Hi havia una vegada, fa molt de temps, quan encara les llàgrimes no tenien gust, un noi jove que vivia en un poblet costaner. Estava enamorat d'una noia que vivia en una illa propera. No era una noia normal. Era una bruixa. Però no una bruixa d'aquelles de la berruga al nas que et converteix en gripau. No. Era una bruixa bona. Ella també estava enamorada d'ell. Ara segurament estareu buscant-li el problema al seu amor. Sí que n'hi havia un. Però no, per molt que us sembli estrany, no té res a veure amb cap torre d'on ell l'hagués de salvar. El fet de ser diferents no era cap inconvenient per estimar-se. No hi havia cap enfrontament entre les seves famílies. No, el problema residia en un altre tipus de lluita, amb la qual, no hi tenien res a veure. Però com amb totes les guerres, va sortir perdent més gent a part de la que lluitava.

El poble d'ell estava en guerra amb un altre poble dels voltants. Una dura lluita ressorgida de les cendres. Com un au fènix, aquesta guerra eren les restes d'una altra molt més antiga, en la qual van lluitar els besavis dels que ho feien aleshores. Mataven sense motiu, només per venjar-se dels assassins dels seus fantasmes. La gent moria sense saber per què, matava per honrar als antics massacradors. Per aquest motiu, ningú que no fos del poble podia endinsar-se en aquell lloc. Els amants no es podien veure, però s'escrivien cartes; fins que un dia, ella va deixar de rebre les cartes del seu estimat.

Temia que ell hagués mort en aquella guerra que regnava al seu país. Per això, una nit es va cobrir amb una capa fosca per no ser vista i va anar al port. Pujà en una barca i es dirigí al poble on vivia el seu amor. Va remar durant hores fins a arribar a la costa. Els homes que estaven fent guàrdia aquella nit per a què ningú entrés al poble, van veure com una petita barca s'acostava al port. Van pensar que era un espia enemic i van disparar-li fletxes sense pensar-s'ho dues vegades. La noia, atemorida, es va llençar a l'aigua per amagar-se. Però no va servir de res. Una fletxa va endinsar-se a la seva pell fins arribar a l'estómac. La noia morí dessagnada.

Al matí següent, el mar es va despertar amb un cos a la riba. El noi, al veure el cos de la seva estimada cobert de sang, va córrer desesperat fins a ell. Amb la llum del dia, va portar la noia a la seva illa on va ser enterrada. Va plorar durant dies. Llavors, va sentir una veu que el cridava. Era ella. Va creure que havia embogit a causa de la pena, però era ben real. La seva estimada li demanava que no plorés més, que ho fes per ella. I li va dir que li deixaria un petit regal per què la recordés. Des d'aquell dia, quan algú plorés, les seves llàgrimes tindrien gust a mar, per recordar aquella noia que va morir a causa d'una lluita que no era la seva.