Bàsicament... TU

Puc escollir seguir recte pel camí que vaig triar fa un temps o puc donar-lo per acabat i canviar-ne la direcció, d'aquesta senda que a voltes se'm presenta planera i sense gaires corbes, i d'altres és costa amunt amb moltíssimes pedres disposades a fer-me caure, fent-me començar de nou.

Alerta, però! Canviar-ne la direcció no significa alterar el seu sentit. Vull seguir sabent de tu, caminar al teu costat encara que no anem agafats de la mà. Perquè... t'estim. És així i no ho puc negar. Però a vegades em fa la impressió que tot això que hem anat construint de mica en mica s'esfondrarà d'un moment a un altre. I la culpa la tenc, en gran part, jo.

Però ho pens ara fredament i no, no puc! Simplement no puc deixar-te escapar! Qui sap si existeix altra persona com tu disposada a compartir el seu temps amb mi, a escoltar-me, a ajudar-me a sortir dels profunds forats negres que de tant en tant m'atrapen sense deixar-me escapar. Qui sap si tot plegat és un meravellós somni que està durant massa, del qual em despertaré aviat... No ho sé. Les nostres existències són efímeres, i no tenc clar si val la pena arriscar-me a perdre'm una oportunitat com la que m'estàs oferint tu.

No vull ofegar-me en aquest mar de dubtes i tampoc vull permetre que els forts corrents d'aquest mar enfurit m'arrosseguin fins al seu fons, un fons tèrbol, lúgubre, dolorós. Per tant, et seguiré i no deixaré que pensaments com els abans esmentats m'enterboleixin la vista. Dóna'm la mà, i et promet que mai et deixaré marxar. Serem capaços de continuar junts pel mateix camí per sempre més?