Avui no tinc

Tots tenim dins la ment recons per amagar el dolor però de vegades el dolor desborda les nostres previsions i els sentiments es claven en el cor foscos i no sabem deixar-los enrera

és preciós! i a més està molt ben descrita la tristor de què parles, aquell deixar-nos caure enllà, sense ni l'intent de tornar amunt... deixar-nos caure a l'avenc més profund, per tornar, en el moment que toqui a pujar amb força i arribi, per fi, el moment d'alegria...

Felicitats!

Thalassa

El poema és preciós, estic d'acord en capdelin, té tot el que necessita un poema. On reflecteixes que cap àmbit que t'ajudava a superar-la just ara no hi son o no els trobes.
Em permets que et convidi a llegir un poema meu per aquests instants. Em prenc la llicència. Soc un barrut. Es diu: Jo et portaré la Llum.
Seguiré el meu peregrinatge enmig dels teus poemes i relats.
Una forta aferrada pel coll.
Josep

segueixo: aquest és un poema trist, no tens ni la sortida del que fas en moments així. En casos tan desesperats, només tinc una recepta: xocolata. Va en serio. A mi em va bé.

El poema dels 4 germans, dius que és bastant real, és una pena. Tu tens un fill i penses: li donaré un germà perquè jugui. I després resulta que es barallen i no s'entenen. Però el germà sempre serà el teu germà, per molt que us baralleu.

Ja et vaig dir que jo no sé comentar com tu, espero que no et sentis massa decebuda. Però se m'acut proposar-te una juguesca: escriu poesia lliure, no tanquis els sentiments en la rima, a veure què passa. Això no vol dir que no m'agradin, eh? , de vegades semblen una mica presoneres de la rima. Però ja saps que no hi entenc.
`Bé, fins després
Glòria

Els llocs que vas anomenant, que et serveixen de recer: el racó, l'espai, el paratge, on pots desofegar els teus plors i hores dolentes, en un moment determinat no et serveixen i llavors et sents immensament esclava de la tristor.
Li dius salvatge, com tot el que no es pot domesticar ni controlar.
Has plasmat amb poques i buscades paraules, una sensació que ens invadeix i en la que ens perdem, en la que no hi ha espais ni persones que et puguin fer sortir de aquella tristor tan punyent que t'atravesa l'ànima.
Menys mal que només són moments determinats i després els llocs on trobes refugi i consol tornen a estar molt prop teu, de fet, mai s'han allunyat, només és que la tristor no deixa veure, ni reaccionar. Té un poder paralitzant molt poderós.
Molts ànims i una abraçada molt forta!

que no els tinguis.... només són llocs on refugiar-nos, on pretenem amagar-nos, encara que l'única cosa que tenim és la tristor més ferotge.... i tu l'has abocada, ho has dit amb tot el plor del cor. I això et permetrà alliberar-te, sentir la rialla de nou dins teu.

M'ha encantat la senzillesa, la contundència, la claredad i transparència del poema (i és que ara he fet de Llibre, saps?).

Aquest poema contrasta amb el teu habitual bon sentit de l'humor (o al menys m'ho sembla a mi, pels teus comentaris al fòrum).

Et felicito pels teus bons escrits (no sempre que voldria puc comentar-te!) i pels teus bons comentaris a altres relataires... ton un prodigi de coneixement literari, quina enveja em fas!
Un petó ben fort, Sílvia.

no t'impedeix, però, escriure que és una forma catàrtica d'alliberament. Quina sort que tens, Llibre que puguis fer aquesta activitat!!
Encara que a vegades et lliuris al plor com a fugida de la tristor!!

Un poema senzill i emotiu en què el sentiment hi afloreix de manera natural.

Aixeca l'ànim.

Una abraçada!!

és brillant com parles del plorar. Un sentiment que avui en dia, ens han quasi ensenyat que és del tot dolent. Plorar buida l'ànima, plorar és com la vàlvula que expulsa l'aire calent de la meva olla a pressió, plorar és netejar la ment de la brutícia mental que ens creem, plorar es tan humà...
I quan no tenim el racó, el temps necessari per plorar o bé la situació propicia per fer-ho, és l'ànima la que plora en silenci en el dia a dia...
M'ha agradat molt...
Continuaré llegint...

RITME... per això és tant fàcil llegir el poema
VERSOS BREUS... captats ràpidament per l´ull del lector
RIMA... la justa per no popularitzar ni vulgaritzar massa l´escrit
ESCRIT AMB PREMEDITACIÓ... poètica, distribuint les paraules "claus" ( racó-espai-paratge )... despullant el poema de fulles innecessàries i deixant nu el fil d´or que teixeix la idea central
avui... en un RACÓ del teu llibre, hi ha un ESPAI que brilla amb esplendor en el PARATGE literari de la poesia!!!
felicitats...
un prtó i una abraçada

sí, molts cops ploraríem- bell bàlsam de penes i neguits- però cal sobreviure a les nostres tristors, a les nostres pors, fins i tot a nosaltres mateixos, tot esperant que darrera els núvols foscos, surti de nou el sol.

la foscor sempre ve la llum.

veig molta tristessa amb el teu relat.
Potser tens un mal dia, no pateixis tots els tenim.
Anims dona, i t'envio forta abraçada.