Avui m’he mirat al mirall

Avui m’he mirat al mirall i no m’he sabut veure. Potser per això m’he atrevit a posar-me aquell vestit vermell que tant m’agrada i que tan poc em poso. Quan et veig entrar per la porta amb aquell posat, tan teu, de bon nen que mai ha trencat un plat, tan acostumat a caure bé a tothom, sé que ja no et creuré. Ni tan sols t’escolto quan comences a explicar-te. No, no escolto quina excusa tens avui, què em diràs que aconseguirà fer-me riure, respirar profundament i fer veure que et crec i que no passa res. M’acabo el tallat i mirant-te fixament als ulls et dic que no et vull veure més, que n’estic tipa i que me’n vaig. Et poses seriós, sembla que estàs a punt de plorar però ja és massa tard i ara, res no m’aturarà, ni les teves llàgrimes, ni les teves promeses. Surto de la cafeteria amb la teva mirada clavada a la meva esquena i en el meu estomac aquella horrible sensació, aquell neguit, aquella angunia que tan odio. Et sento cridar el meu nom.