Un paio com jo

Un relat de: Jana Cooper
La porta s'obre de cop i entres tu. Les teves cames, la faldilla negre i estreta fins els genolls, les sabates de taló. Camines tan lentament que sembles lliscar damunt el terra. T'atures i sense deixar de mirar-me t'arremangues la faldilla fins els malucs i t'enfiles sobre la meva taula.
Desperta imbècil que t'està parlant.
-Vull que investigui el meu marit.
-Ah!
-És detectiu privat oi vostè?
Et comences a desbotonar la camisa a poc a poc fins deixar a la vista els sostenidors que sense treure't la camisa et descordes deixant al descobert els teus pits.
-Què li passa? Que no m'escolta?
-Sí, sí, és clar.
Esbufegues fastiguejada i amb cara d'avorriment continues parlant:
-Sóc l'Arlet Folch.
Ha sonat com una sentència definitiva, ferma, com si per si mateix el teu nom ho expliqués tot. Oh Arlet! Et veig obrin les cames i seient a sobre meu, una cama a cada costat del meu cos, mentre la teva llengua...
-El meu marit és un home molt poderós. No sé res del que fa quan no és amb mi. Vull que l'investigui.
Intento articular una frase mínimament coherent i demostrar-te que sóc un paio sensible, jo.
-L'entenc perfectament. Vostè està preocupada per si el seu marit...
-No digui bestieses! Se me'n fot el que faci. Vull que m'aconsegueixi fotos. Fotos compromeses. Em vull divorciar i vull diners -somrius mostrant la teva dentadura perfecta -. Quants més diners millor!
Els teus ulls brillen i en la meva realitat paral·lela ja t'has tret les calces i prens el meu membre amb la teva mà mentre...
Em dic Miquel Closa i tinc una agència d'investigació: “Detectius Closa- Massó SA”. El meu soci no existeix. Es tracta d'un un paio que em va deixar tres mil euros i no els hi he tornat. No penseu malament; el paio és mort. Li va caure un piano al damunt. Que això no passa mai? Que li demanin en Pere Massó si passa o no. Treballava en una empresa de mudances i va fer el trasllat definitiu a l'altre barri. No vull semblar groller però jo no en tinc la culpa i la pasta em van anar d'allò més bé, que voleu que us digui, sobretot tenint en compte que no l'he de tornar a ningú.
Visc a l'oficina. No tinc vida privada. No tinc amics, no tinc xicota, ni cap amiga especial. Potser sí que rarejo una mica però he tingut parella eh? La Camila. Una porto-riquenya d'empenta que es va passar els dos anys de la nostra relació amenaçant de matar-me si l'enganyava. Ho vam deixar estar quan es va quedar embarassada. Es va queda prenyada d'un altre paio, un amic del seu pare. Us ho podeu creure? Va trencar amb mi i amb la seva família. Pel que sé a hores d'ara ha parit el seu tercer fill. És feliç.
-I bé?
-I bé?
-Accepta el cas o no?
Naturalment, accepto. Que perquè una dona com tu ha contactat amb mi? Els teus motius se m'escapen però per tornar-te a veure faria el que fos. Llences una foto damunt la taula: un paio bronzejat d'uns cinquanta "tacos" amb camisa blanca i texans. Sembla una foto de Julio Iglesias al “Hola”.
-Una foto molt maca, sí senyor.
Com sempre que no sé que dir surto del pas amb una ximpleria. Tu ni em mires. Arlet. Oh Arlet! La teva boca, els teus llavis llepant dolçament el meu penis mentre et murmuro porqueries a cau d'orella. Treus un feix de bitllets i els diposites damunt la taula. Tornes a esbufegar i ara sí que em mires però amb menyspreu. Sense dir res t'aixeques i te'n vas. Camines. El teu cul remena cap aquí, cap allà i jo rere teu, com un gosset fidel, t'apujo la faldilla i tu em deixes fer. La meva mà dreta busca el teu sexe i l'esquerra t'acarona els pits.
Vaig fer les fotos. No em va costar gaire, el paio era de costums fixes. Gimnàs, esmorzar i un bon clau tots els dilluns amb la Lorena al apartament pagat per ell. Els dijous una suite a l'Hotel Omm amb en Jairo un brasiler aspirant a actor. La resta del temps repartit entre els seus negocis i la seva dona (Oh Arlet!) a parts iguals.
Quedem al meu despatx on examines les fotos i et dones per satisfeta. El teu somriure és subtil però no tant perquè jo no el capti. Portes un vestit blau marí amb un escot que em torna boig. La meva imaginació no té límits i els teus crits quan arribes a l'orgasme tampoc. Les meves mans baixen des del teu coll fins els pits per sobre de la roba. Quan els teus mugrons s'endureixen lluito per deslliurar-los del vestit i els meus llavis et mosseguen suaument...
La visió del bitllets damunt la taula em torna a la realitat. Em pregunto si sempre afluixes la pasta d'aquesta manera, com un personatge d'una pel•lícula d'en Humphrey Bogart. Te'n vas sense acomiadar-te.
Al cap de dos dies el teu marit apareix mort en un descampat. La noticia omple les primeres planes de tots els diaris. A mig matí rebo la trucada de la policia citant-me per a l'endemà a primera hora: troben força interessant que poc després de la meva feina l'home al qual investigava morís de manera diguem-ne tan poc natural. I no els culpo, el van trobar de bocaterrosa en un descampat amb un tret al cap. L’ interrogatori va ser dur. Tu negaves haver-me contractat i ells no entenien el meu interès en el personatge. Em van deixar anar a primera hora de la tarda.
Al sortir de la comissaria un cotxe em segueix. No tinc pressa, necessito fumar i encenc un cigarret. A la primera pipada estossego com un endimoniat. Maleït tabac! El cotxe s'atura i s'obre la porta. Sé que tu m'esperes a l'interior.
Et veig somriure. No hi ha ningú més per tant és a mi a qui somrius. Em sorprenc però et segueixo el joc i faig veure que ho tinc tot controlat. Condueixes més que veloçment, temeràriament. Ens saltem un semàfor en vermell i quasi atropellem a una pobre dona amb carret del súper inclòs. Contra tot pronòstic arribem sans i estalvis al nostre destí. Et treus l'abric. Mitges negres. No portes res més.
Vaig saber pels diaris que t'havies casat amb un magnat rus i que vivies a Nova York. Durant mesos vas sortir a tots els TN com a sospitosa de la mort del teu marit. Es va descobrir que l'home no era un bon jan precisament i que estava involucrat en una xarxa de tràfic de blanques juntament amb dos diputats del partit conservador. La bòfia sospitava que tu n'estaves al cas però, ves per on, la teva col·laboració amb la policia va permetre desarticular la xarxa deslliurant-te a tu de tota responsabilitat. Les males llengües diuen que vas fer un tracte amb la fiscalia. Sigui com sigui tu ets a Nova York i jo aquí no hi ha dia que no em masturbi pensant en tu. El meu ritme de masturbacions diàries ha augmentat de manera alarmant, no aconsegueixo treure't del meu cap. Ho he provat tot i no hi ha res que funcioni. Porno, prostitutes i Cardhu de dotze anys a raig. Res. Només tu. Les teves cames, els teus llavis, els teus pits. Arlet.
Avui he rebut una postal, la primera de moltes. Ningú escriu postals, tu sí. Una foto del “skyline” novaiorquès i al darrera un petó dibuixat amb els teus llavis. Per una mil•lèsima de segon em pregunto si això vol dir que et tornaré a veure. Te'n fots de mi, oi?




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Jana Cooper

Jana Cooper

14 Relats

28 Comentaris

11614 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
“Una altra manera de viure és possible”

Si vols saber alguna cosa més de mi al meu bloc geriatricparc.com te’n faig cinc cèntims més.
Gràcies per visitar-lo!