M’agrada molt com construeixes el relat. Original i amè. Tens ganes de llegir per saber què passa i com acaba tot plegat.
Moltes gràcies pel teu comentari del meu relat. A vegades sí m’he sentit així. Potser sóc molt dramàtica però de fet el relat pretén ser un cop de puny sobre la taula demanant que em deixin ser com sóc a cada moment.
Un altra cop gràcies i a reveure!

Sembla que encara hi ha gent de bona fe que s'estimen més creure que les coses amb l'estat es poden arreglar. Crec que si tothom estès millor informat sobre la situació actual, la indecisió es reduiria dràsticament.
Moltes gràcies,Josep pel teu comentari.
Una abraçada i endavant !
Joana

Bellíssim text amb un fons de tristesa que aconsegueixes transmetre molt bé.
Crec que el que de debò ens pertany ningú ens ho pot prendre mai.
Gràcies pel teu comentari del meu escrit.
Una abraçada!

Efectivament el full en blanc poc provocar veritable pànic! Trobo molt estimulant la reflexió que fas sobre la humanitat abans que la perfecció. Bon relat, ben organitzat i entenedor.

Gràcies pel teu comentari del meu relat. M’ha agradat molt això de”remoure els obstacles” tan de bo ho puguem fer realitat.
Una abraçada!

Precioses paraules amb molt de contingut.
M’agrada molt quan escrius “quan la vida era elemental sense tantes pretensions” em fa pensar en com ens compliquem les coses i que podria ser molt diferent. I també “som sords plens de sorolls” aquests sorolls interns que no ens deixen connectar amb el que realment val la pena.
Gràcies pel teu comentari del meu relat. Últimament hi dono voltes i em pregunto sovint com és que els humans aguantem en determinades situacions(demències, alzheimer...) tant de temps. Tant a nivell professional (treballo en geriatria) com personal (la meva mare amb demència) veig situacions que fan difícil entendre el perquè de tot plegat.
Una abraçada!

Un relat emocionant i tendre. Fas fàcil que puguem imaginar els dos xicots amb la bicicleta i l’alegria compartida. Gràcies per compartir-ho. A partir d’ara la seva experiència també formarà part del nostre imaginari col•lectiu.
Gràcies per la teva valoració del meu relat, Montserrat. Una abraçada!

...que es llegeix d'una tirada. Ja fa molts anys que he passat per tot això però trobo que ho expliques molt bé. Enhorabona i ens llegim!
Joana

Esplèndid relat amb final feliç. Crec que el quid de la qüestió està en saber veure les coses com són. La filla sap entendre la por perfectament comprensible dels pares i els pares a la vegada també s’adonen que reflecteixen les seves pròpies pors en ella.
Moltes gràcies per les teves reflexions del meu article. Te n’adones de que la por ens destorba més vegades de les que imaginem?
Una abraçada i ens llegim!!!
Joana

El teu escrit explica molt bé la hipocresia del nostre món. Segons de quina part del món ets la teva vida val més o menys. Hi ha qui diu que és utòpic voler canviar l'estat de coses actual. Personalment crec que tenim l'obligació d'intentar-ho.
Moltes gràcies pel teu comentari del meu article!
Una abrçada i ens llegim!

Em sembla Montserrat que aquesta situació que descrius es dóna més sovint del que caldria. També diuen que mai és tard per començar de nou i fer tot allò que sempre hem desitjat.
Moltes gràcies pel teu comentari i que passis unes Bones Festes!
Ens llegim!

Bona tesis Averrois i ben explicada.
Molta gent es deixarà comprar per un plat de llenties perquè tenen por dels canvis i perquè a vegades prenem les decisions més transcendents de la manera més casual i fins i tot absurda. N’ aprendrem algun cop a viure i a donar importància a tot allò que realment val la pena?
Jo estic amb tu. He arribat a un punt que ja no em crec res del Govern espanyol sigui del signe que sigui. Recordem com va anar tot el tema de l'estatut quan ningú parlava d'independència.
Gràcies pel teu comentari i que passis unes Bones Festes!
Ens llegim!

Preciós poema i bellíssimes paraules que ens ajuden a somiar i a deixar-nos endur.
Moltes gràcies pel teu comentari Aleix! Espero veure-ho algun dia això que planteges.
Desitjo que hagis passat un Bon Nadal.
A reveure,
Joana

Que bé que expliques com és la vida o com hauria de ser. Aquest fer-te costat (camino, oferint-me companyia) créixer i acceptar-te com ets i com son les coses.
Bellíssim poema i molt ben escrit. Felicitats!
Gràcies per passar-te pel meu racó i pel teu comentari.
Una abraçada.

Al veure't somriure m'animo. Quanta raó amaguen les teves paraules. Un somriure tot ho cura i ens anima a tantes coses a la vida...
M'agradat molt el poema. Paraules senzilles que arriben de veritat i bon ritme. Enhorabona!
Gràcies pel teu comentari. Una abraçada!

Tant de bo les coses siguin diferents ara. Ara que ja no hi ha l'amenaça comunista que feia tanta por al món capitalista i a més tenim un govern de dretes que no vol fer la revolució. Ho tenim tot a favor.
Molt bon relat i moltes gràcies pel teu comentari.