El dia que el món es va ensorrar

Un relat de: Jana Cooper
El dia que vaig descobrir que jo no t’ agradava, el meu món es va ensorrar. Fins a les hores havia pensat, potser ingènuament, que tu em feies costat en tot, que m’estimaves i que jo t’agradava. Si bé és cert que tu acostumaves a malparlar de tot allò que t’envoltava, jo sempre havia cregut que jo no formava part de tot aquell munt de coses que a tu tant et desagradaven.
El dia que vaig descobrir que jo no t’agradava, em vaig quedar de pedra. No m'ho podia creure. I vaig fer el pitjor que podia fer: no demanar-te explicacions, no protestar, no preguntar-te res. Ho vaig acceptar però no com una opinió teva d'aquell moment precís i prou sinó com una sentència definitiva sobre la meva persona. En aquell moment exacte vaig decidir com seria la meva vida. Vaig decidir que m'hauria d’enfrontar tota sola al món i que no podria comptar amb tu. I si no podia comptar amb la meva mare amb qui podria fer-ho? Volia dir això que no podria comptar mai amb ningú per a res?
Potser és per això que sempre he fet les coses sola. Ja de joveneta m'anava a comprar roba jo sola. La primera vegada que vaig anar al ginecòleg també hi vaig anar sola. Sola he passat molts tràngols a la meva vida. De fet he de confessar que les persones que sempre han d'anar acompanyades em causen certa repugnància; em semblen dèbils, incapaces, inútils. M'ha costat molt superar tot això, deixar-me acompanyar, obrir el meu cor i explicar què em passa.
Vaig ser contundent. Tossuda. Irracional? Un comentari pot provocar tot això? Que potser no tenies dret a discrepar, a pensar diferent, a veure en mi coses que no t'agradaven? No vaig saber acceptar llavors la teva crítica com més endavant m'ha costat també acceptar les dels altres. O potser es que no et vaig saber perdonar? Quan intentaves apropar-te a mi jo no et volia parlar. Ho volia passar sola. I altres vegades que esperava de tu quelcom tu no hi eres o no em responies com jo hagués volgut. La nostra ha estat una història plena de desencontres. Quan tu t'apropaves jo me n'anava i a l'inrevés. Quina llàstima. Quanta tristesa.
Plorar. Ara només em queda plorar per tot allò que ens hem perdut, pels instants de trobada que no hem sabut construir, pels moments desaprofitats amb discussions absurdes, per les incomprensions, per la manca de perdó, per la ràbia acumulada, per l'amor que se'ns va evaporar i que no vam saber retenir ni fer créixer. Ni tu ni jo ho vam saber fer d'una altra manera. L'amor, com un delicat gerro de cristall preciós, se'ns va trencar en mil bocins.

Comentaris

  • El món...[Ofensiu]
    AVERROIS | 01-08-2014 | Valoració: 10

    ...dels sentiments, és tan complicat que quan es trenca costa recollir els trossos i aconseguir reconduir-lo. Ningú sap perquè a vegades hi ha aquest rebuig, que molts cops no té cap mena de lógica. Però cada fet de la vida ens porta a ser una mica més nosaltres i així moldejar la nostra existencia. No hi ha dues persones iguals i aconseguir la comunicació entre elles a vegades pot semblar una missió impossible.
    Un relat ple de força, en que la lluita d'aquets sentiments ha pogut produir la autodefensa a no obrir-se als altres per por a ser ferit.
    Una abraçada.

l´Autor

Foto de perfil de Jana Cooper

Jana Cooper

14 Relats

28 Comentaris

11602 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
“Una altra manera de viure és possible”

Si vols saber alguna cosa més de mi al meu bloc geriatricparc.com te’n faig cinc cèntims més.
Gràcies per visitar-lo!