Arts [7] Aquelles aventures..

Un relat de: Joan Gausachs i Marí
En la meva infantesa, que ja queda un xic llunyana, amb el meu cosí S.C.G. vaig compartir moltes, moltes coses... Entre elles l’estudi, anàvem a la mateixa classe i a nivell personal les nostres aficions, els nostres secrets —ves a saber quins podien ser els secrets de dos marrecs que a principis dels anys 50 del segle passat tenien 10, 11 o 12 anys...

En aquella època, a Horta, a l’escola fèiem festa el dijous a la tarda; el dissabte hi anàvem tot el dia i a la tarda plegàvem una hora abans. En sortir corríem per arribar com més aviat millor a casa seva, casa de pagès situada als afores. Així que arribàvem, berenàvem, fèiem els deures —sí, en aquella època ens donaven deures per a fer a casa—, i a continuació sense perdre temps cap a l’hort a córrer les nostres aventures supeditades als pocs tebeos que queien a les nostres mans i als quadres que havíem vist de les pel·lícules que es projectaven en els cinemes del barri...

Quantes, quantes aventures vàrem passar i que satisfets quedàvem quasi sempre... Fèiem tots els papers que fessin falta i, de tant en tant paràvem d’actuar i com que tots dos exercíem de directors planejàvem sobre el terreny les properes escenes...

La veritat és que, amb tota seguretat, hauríem quedat encara molt més ufanosos de les nostres aventures quasi cinematogràfiques, si algunes de les pel·lícules les haguéssim visionat enlloc de conformar-nos en la contemplació, solament, dels quadres...

——————
Començat el dilluns 06/05/2019. Rellegit i acabat el dimarts 14/05/2019.
Revisat, amablement, per la Pilar Campmany i Piqué el dimecres 15 de maig del 2019


Comentaris

  • Més cinema, si us plau![Ofensiu]
    Olga Cervantes | 25-05-2019 | Valoració: 10

    Els infants sou molt agraïts i gaudiu de la proximitat més absoluta. Me’n recordo d’una nena que podia imaginar l’argument d’una pel•lícula per l’atenta visió de dos o tres quadres, al cine Victòria de Santa Eulalia.

    Una forta abraçada

    Pinya de rosa

  • Directors de cine![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 25-05-2019 | Valoració: 10

    Ostres, als de la nostra edat, quan els parles de cine, se'ns encenen els ullets. Quina meravella les històries contemplades a la pantalla com si fos una finestra per la que poguéssim veure el món. El cine i els llibres ens van ensenyar com eren les coses arreu i ens van alliberar una mica de la rutina i de la foscor de l'època dictatorial.
    Jo me'n recordo d'una cosa ( no ho diguis a ningú). Cada setmana anàvem al cine al col·legi dels Maristes ( fins que no vaig ser gran no vaig posar els peus a un cine normal) i m'enamorava del protagonista de la pel·lícula. Llavors hi somiava tota la setmana fins que, al diumenge següent, sense cap sentit de la fidelitat, m'enamorava del següent. Tots em semblaven tan guapos!

  • La il·lusió [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 25-05-2019 | Valoració: 10

    Aquella il·lusió que ens feia veure les pel·lícules de cine, anar al cine, la cerimònia d'anar al cine i, també, la contemplació de les fotografies del vestíbul, que només contemplant-les, ja et feies una idea de com aniria. La força d'aquelles fotografies era immensa! Ai senyor, quants records! Una forta abraçada amic Joan i moltes gràcies de nou pel detall dels punts de llibre!

    Aleix
    .

  • Tarda de cine[Ofensiu]
    rautortor | 19-05-2019


    Oh, el cine!- el “cini” que dèiem per les terres de ponent. Els diumenges no eren veritables diumenges sense la/les pel·lícules i, si podia ser, d’acció. Quan no era així, podia més la fal·lera de les imatges que les pròpies preferències. Encara recordo que la sala es manifestava unànime a qualsevol incidència de les seqüències cinematogràfiques. Els aplaudiments, els salts d’alegria després del duel final o, santa innocència!, quan arribava el setè de cavalleria. Pobres indis! I també, quan apareixia el protagonista a la pantalla se sentia un “Eeeell” col·lectiu i si era la protagonista se sentia igualment un “Eeeeella” corejat.
    I, mirant una mica enrere, el meu pare que es deia David de nom, tothom el coneixia com el Dàvid, amb accent pla. Jo sempre he arribat a la conclusió que, atès que era l’únic que duia aquest nom i com que no sabien la pronúncia correcta, hi van influir els noms dels actors i herois cinematogràfics com, per exemple, David Niven, David Crocket...
    Gràcies per reviscolar aquest records tan i tan familiars.
    Fins una altra, Joan

  • nostalgia[Ofensiu]
    Rafael P. Lozano | 19-05-2019 | Valoració: 10

    Bons records de la teva infancia. Jo recordó las sesions de cinema amb dues pel·licules i NO-Do.

  • Agradables records[Ofensiu]
    brins | 18-05-2019 | Valoració: 10

    Gràcies per compartir els teus records, Joan; he sentit la teva emoció a cada línia i
    m'has fet recordar moments molt feliços de la meva infantesa. A les meves amiguetes i a mi també ens agradava muntar un escenari enmig del pati i interpretar allò que havíem vist en alguna pel.lícula. Unes pel.lícules que tu devies veure a Horta i jo a Sta. Eulàlia de Vilapiscina. Érem veïns...

  • Gràcies per ser-hi![Ofensiu]
    E. VILADOMS | 16-05-2019

    I que bé que us ho passàveu i quin record tan agradable en guardes d'aquella infantesa en technicolor.
    Gràcies per ser-hi Joan (escrivint, llegint, comentant).
    Fins al proper curs relataire!

Valoració mitja: 10

l´Autor

Joan Gausachs i Marí

124 Relats

1298 Comentaris

181710 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
   Joan Gausachs i Marí (Horta, 15/01/1942) sóc com es pot veure, un autor jove.
   En el meus inicis vaig treballar les redaccions escolars que ens feien fer en els col·legis "San Joaquín", d'Horta, i "Condal", aquell que està al costat del Palau de la Música de Barcelona.
   Més endavant, vaig col·laborar en revistes particulars que no estaven a la venda, motiu pel qual les meves magnífiques creacions han passat desapercebudes.
   De totes maneres voldria [voldria, en condicional] donar grans —més aviat seran petites— obres a la posteritat, sempre que a aquesta no li molesti.

—oO·Oo—

   Vaig arribar a Relats en Català per mitjà d'en PEP HOMAR I GIOL, del qual sóc un fidel seguidor. Després casualment, un dia, en obrir la pàgina, vaig veure, en l'apartat "Relats a l'atzar", un que em va cridar l'atenció: La Lola de Can Gasparó. Lola i Can Gasparó són dos noms molt vinculats a la meva família. De Loles, n'hi ha moltes, però que, a més a més, siguin de Can Gasparó!... Hi vaig ficar el nas. Efectivament, es tractava de la meva tia-padrina Lola Gausachs i Torelló, i la narració era feta per una néta seva: EULÀLIA MOLINS I ARAGALL, filla d'una cosina-germana, meva, de tota la vida.
   Aquestes dues circumstàncies m'han animat a penjar alguna coseta. Ho sento, ho sento!
   Ara bé: no vull pas que, si els meus relats no agraden, en Pep i l'Eulàlia en paguin les conseqüències.