Ara que tinc vint anys .

El Carles es va posar el sensor de plàstic al voltant del pit. Va mirar el rellotge per comprovar el nivell de pulsacions i va ajustar el pla d'entrenament. Córrer era una activitat que el relaxava, i fer-ho a la carretera de les aigües, al capvespre, amb Barcelona als seus peus, el feia sentir lliure. Eren les set de la tarda, el temps estava insegur, i no trobaria gaire gent; era perfecte.
Avui era el seu aniversari però havia treballat, com cada dia. Certament, no havia estat la millor manera de celebrar-ho; fer de cambrer no era precisament una activitat gaire engrescadora, i menys encara el dia en que fas vint anys. De tota manera, desprès que la Laia li deixés clar, tres dies enrere, que només el volia com amic, tampoc no hagués tingut esma per a cap celebració. La feina al bar era cansada i poc gratificant, però li permetia tenir diners per anar tirant i continuar els estudis d'informàtica, per tant calia conservar-la.
El Carles va intensificar el ritme per avançar a dues noies, les primeres persones que trobava. Es sentia fort i àgil, amb ganes de cremar tota l'energia que li bullia dins del cos. El soroll del la seva respiració, es va mesclar amb el retruny d'un tro, encara llunyà, i una estranya sensació d'eufòria el va fer somriure mentre volava sobre el camí planer.
La Laia li havia deixat ben clar : per ella, era un bon noi, un amic i res més. Com per totes les noies que li havien agradat fins ara. Sempre el mateix. Un bon noi amb vint anys i encara verge, va pensar serrant les dents. Per no ser la riota dels pocs amics que tenia, s'havia hagut de inventar novies fictícies, i no creia pas que s'ho haguessin empassat. Era l'únic de la seva colla que no tenia parella i cada cop es sentia més malament, més allunyat de tothom.
El Carles no era un noi lleig i ho sabia, però tenia faccions de nen petit i el nas torçat de resultes d'una caiguda d'esquí. Tot i tenir un cos d'atleta no era gens atractiu, i per acabar-ho d'adobar, era massa tímid. La informàtica i les curses de fons eren la seva passió. Les noies i el sexe, la seva frustració. Conseqüentment, es dedicava amb entusiasme a unes i intentava oblidar les altres.
Per sort, l'esforç físic va anar dissolent poc a poc totes les cabòries i tots els complexos com si fossin terrosos de sucre amarg en un got de llet calenta.

Ritme i esforç; potencia i capacitat de patiment; concentració: aviat no va haver-hi res més.


A les vuit de vespre es va aturar sota un gran pi que creixia al costat del camí. Les cames separades i els genolls flexionats, el cos inclinat amb les mans sobre les cuixes. Estava suat i cansat. Va controlar les pulsacions, les calories gastades, i va tancar els ulls respirant profundament.
- Hola. Bonic vespre. Estàs cansat ?
Es pensava que estava sol i la veu el va sorprendre; no havia sentit apropar-se a ningú. Es girà i va veure un noia jove vestida amb indumentària esportiva. Era tan semblant a la Laia que per un moment es va pensar que ho era. Però no. La noia que li havia parlat era més maca, com una versió millorada de la Laia; els pits una mica més grossos, però no gaire; els ulls més clars; els cabells més negres; els llavis més plens i expressius. El Carles la va mirar amb la boca seca i la ment momentàniament en blanc.
-Hola -va aconseguir articular finalment.
-Hola, em dic Laia, et fa res que et faci companyia ?
Naturalment, s'havia de dir Laia.
-No, es clar que no, jo em dic Carles. Acabo de córrer i ja anava cap el cotxe. Que vens sovint per aquí ?
-Jo visc aquí. Si vols podem anar passejant fins al teu cotxe.
La Laia parlava amb una veu alegre i musical i caminava amb l'agilitat i fluïdesa d'una ballarina clàssica. Era una companyia de somni. I si vivia pels voltants devia tenir molts diners. O potser no. Que hi feia una noia així parlant amb un pringat com ell ? Potser era una prostituta va pensar el Carles de sobte. Però no ho semblava . No ho semblava gens.
-Quants anys tens, maco?
-Ara vint .
-Ara ? Què vols dir ara ?
-Doncs que n'acabo de fer vint. Avui és el meu aniversari.
-Moltes felicitats ! -va dir la Laia, eufòrica. El Carles se'n va adonar, amargament sorprès, que era la primera persona que el felicitava-. Això s'ha de celebrar, vint anys no es fan cada dia ! Mira, saps què ? Et faré un regal .
-Un regal ? -va repetir el noi estúpidament .
-Sí, un regal especial. No és res que es pugui tocar. El que faré per un noi tan maco com tu, és convertir en realitat allò que vulguis. Et concediré un desig, el que em demanis. Tinc aquest do. Sigui el que sigui. Qualsevol cosa. Bé, això, naturalment, en el cas de que en tinguis algun, de desig.
La Laia es va aturar al seu davant i se'l mirà fixament. Era una mirada fonda i magnètica. Estaven ben sols. Sota la llum del capvespre un núvols negres i gruixuts presagiaven tempesta. Allà al fons, el Mediterrani lluïa gris com un toll de mercuri líquid.
-Sí, qualsevol cosa, fins i tot això que estàs pensant -va dir la noia mentre somreia entremaliada.
El Carles, desconcertat i incòmode, va esclatar :
- Te'n fots de mi. Què és tot això ? Una broma ? Et penses que sóc imbècil ? -la Laia el va deixar parlar mentre el mirava, sobtadament seriosa-. Què és aquesta història de concedir un desig ? No siguis ridícula, tothom saps que són tres els desitjos i, a més, els genis no donen mai res de franc ! Una bromista mal documentada, això és el que ets !
-Ets molt desconfiat. Hauria de deixar-te ara mateix amb les teves pors i les teves misèries, però em sap greu; mai més faràs vint anys. No vols res de franc? Ho vols més difícil ? D'acord. No tindràs cap regal a no ser que em guanyis en un joc que ara et proposaré. Digues un número del tres al deu.
El Carles va voler-la engegar a pastar fang, però en lloc de fer-ho, va dir :
-El set .
-D'acord, el set. Un bon numero! Ara mencionarem, alternativament, conjunts de set elements. El primer que s'equivoqui o que no en sàpiga cap més perdrà. Si perds tu et quedes sense regal i, potser , et faci pagar una penyora. T'agrada més així ? -el to de la Laia era dolç però no admetia rèplica i en Carles se'n va adonar que, inexplicablement, no podia ni volia portar-li la contraria-. Començo jo. Ho faré artístic; les set arts : pintura, escultura, arquitectura, literatura, música, dansa i cinema. Ara tu. Jugues ?
-Els set dies de la setmana, cal que els enumeri ?
-No, ho has fet fàcil. Aquest cop no cal enumerar-los. Ara jo. Ho faré històric; les set colines de Roma : Capitolio , Quirinal, Viminal , Esquilinio, Celio, Aventino, Palatino .
-Els set pecat capitals: supèrbia, avarícia, luxúria, ira,gola, enveja i peresa -digué el Carles recordant les classes de religió de la seva infantesa. De sobte, va tenir l'absurda certesa que guanyar aquell joc i aconseguir el seu regal era una de les coses més importants del món.
-Molt bé, ara si em permets, seré una mica dolenta. Ja ho tenen això els genis , no ? - feu la Laia abans d'anunciar amb veu reposada i tranquil·la:
-Els set orificis del cos masculí: la boca, els forats del nas i de les orelles ...
Mentre parlava anava acompanyant les paraules amb breus carícies sobre el rostre del noi.
- Atura't -va demanar el Carles mentre el batecs del cor, profunds i accelerats, li ressonaven dins el cervell i les galtes li cremaven. Sense fer-li cas, la mà de dreta de la Laia es va moure a d'interior dels seus pantalons. Amb molta cura li va agafar el penis i, enretirant el prepuci, li va acaronar la punta.
- L'orifici del penis -digué mentre en el seu rostre apareixia un somriure tímid i encisador.
Al seu darrera, un llamp va trencar el cel molt a prop de la torre Agbar. Encara ens mullarem, va tenir esmà de pensar el Carles.
- I l'anus.
Va notar com li separava els glutis humits de suor i el seu tacte va ser com una descarrega elèctrica. Ennuegant de plaer, amb una erecció gairebé dolorosa de tan intensa, veié la figura de la Laia esvair-se al seu davant. Per un moment li va semblar que desapareixeria del tot, però el retruny d'un tro li va fer desviar la vista i, al tornar a mirar, ella seguia allà; una figura salvatge, més bonica que mai.
- Els set orificis del cos femení -va sentir que deia una veu en falset que devia ser la seva.
Va començar a torcar-la amb molt de compte, com si fos una nina de porcellana. Quan va acabar amb la cara, no va poder continuar. Nomes pensar en posar la mà per sota les seves malles li feia perdre el poc control que li restava.
- I bé, n'has dit i tocat cinc, quins et falten ? -va preguntar, riallera .
- Ja ho saps .
- No, no ho sé. I ho sento, però has perdut; són vuit -va dir amb veu sobtadament freda i seriosa.
La Laia li va agafar la mà i, separant lleugerament les cames, va fer que la toqués per sota la roba, mostrant-li el seu error. Va començar a ploure i una sobtada ventada amb olor a pins els hi va esvalotar els cabells. Sense poder controlar-se, el Carles va gemegar, dominat per espasmes de plaer intensíssims com mai havia experimentat abans. Va tancar els ulls, rendit, buidant-se.
Al obrir-los ja era fosc. La Laia havia desaparegut, en el seu lloc, sota la llum de la lluna, va veure un ésser menut i prim, que duia un enorme barret cònic de color gris, lleugerament torçat. Aquella cosa anava despullada, tenia un cos musculat i fibrós, com les arrels dels arbres, uns pits petits amb mugrons foscos i uns peus desproporcionats, enormes i peluts. Desprenia una lleugera olor de flors. En el seu rostre destacaven uns ulls estrets i lluminosos i un nas menut i punxegut. El conjunt, li va recordar aquelles il·lustracions fantàstiques del seu dibuixant preferit; l'Allan Lee.
La fada es va apropar i li olorà l'entrecuix. Va treure la llengua, llarga i prima, i li va llepar els pantalons xops de suor i semen.
-Ummm ... sa i fèrtil, com el meu arbre, llàstima -digué la fada de bosc mentre posava els ulls en blanc i arrufava el nas.
-El teu arbre ?
-Sí, aquell pi gros on t'has aturat a descansar, es la meva c
asa, la meva família, ho és tot ... els de la teva raca no ho podeu entendre, ja ho sé.
-No, no podem.
-Has perdut, i ara et puc reclamar una penyora. No seré dolenta. O potser sí. La teva penyora serà viure amb el fet d'haver perdut aquesta oportunitat. Feliç aniversari Carles -va dir abans de desaparèixer entre les ombres.

El Carles va caminar fins al seu cotxe en estat de xoc. Es va treure la samarreta i el sensor del pulsòmetre. La pluja queia constant i compacte. Era una pluja càlida, una pluja d'estiu. Tenia vint anys, acabava de viure el moment més extraordinari de la seva vida i ho sabia. Encara li quedaven deu anys més abans de morir d'una embòlia -tan jove! diria tothom-, i cada un dels, aproximadament, tres mil set-cents dies que li restaven, recordaria les paraules de la fada:

Sigui el que sigui. Qualsevol cosa. Bé, això, naturalment, en el cas de que en tinguis algun, de desig

Era la seva penyora.