Aprenent a ballar amb la Mercè

Aprenent a ballar amb la Mercè.

El Miquel ja havia complert els 50. S’havia divorciat no feia gaire. A mesura que anaven passant els mesos des d'aquell trencament tan traumàtic, sentia més pregonament la intensa soledat produïda pel fet de viure sol. Molt sovint li venia al cap el record de les sortides de nit al camp dels anys 80, sobretot les de l’estiu i les dels primers dies de la tardor. Potser s'esdevenia que associava l'actual solitud que patia amb la sensació plaent de sentir-se sol al camp en la foscor de la nit i envoltat per la celístia nocturna. Recordava amb tot detall aquelles sortides de feia ja prop de 20 anys amb el Ferran i la Isabel. Ells dos eren parella llavors, encara que estaven tot el dia barallats com gat i gos. Al capdavall van deixar-ho córrer. Poc després del trencament, en Miquel s’assabentà que ella s’havia ajuntat amb l’Albert. Un xicot alt i cepat, i molt guapo, que tenia molt d’èxit amb les dones. El Ferran sempre deia que la Isabel se n’havia anat amb aquell “andoba” perquè la tenia molt més grossa i llarga que ell, i que a ella li agradaven les cigales de bona grandària. En Ferran era, apart de molt malparlat, un escarràs, i tothom, especialment les dones, se n’aprofitaven d'ell. Com que era molt traçut els hi arreglava tots el problemes domèstics, com per exemple les avaries de lampisteria, d'electricitat...i si calia adobava amb rapidesa els aparells que deixaven de funcionar. Era també un magnífic conductor i amb els seu cotxe duia tothom ben lluny a passejar. De sobte es presentava un dissabte i li deia a la Isabel.:

-Que et sembla si anem a fer un cafè a Sant Sebastià, al País Basc?, -i amb el cotxet utilitari que tenia, unes hores després, feia cap a la ciutat de la Conxa. Era molt prudent i no corria pas massa. Ara bé, només parava si era del tot necessari: A pixar i a prendre un entrepà com a molt.... Bevia fins i tot a raig d'ampolla mentre conduïa. Després de fer un volt per la ciutat escollida i d'estar-s’hi a penes unes hores, feien rumb cap a Barcelona altre cop i arribaven de matinada si no trobaven cap lloc per passar la nit.

En aquells darrers anys de la dècada del 80, quan encara les nostres ciutats no havien sofert l’atac de disbauxa i de nou rics que les va convertir en les més il·luminades i fatxendes del planeta, i també, perquè no dir-ho, en les més endeutades, sortir de nit al camp era una delícia. Tot estava més fosc que la gola d’un llop i damunt de les ciutats no s’hi veien els immensos globus de contaminació lluminosa que expulsen ara, fins i tot els poblets més humils i escarransits. Llavors, el que més els hi agradava al Ferran i a la Isabel era carregar càmeres, telescopis i roba d'hivern al cotxe i marxar cap un indret ben fosc on les estrelles brillessin més intensament que enlloc. Allí acoblaven la càmera connectant-la al telescopi i amb la l’ajut i la traça del Ferran, la Isabel treia unes fotografies d’objectes celestes meravelloses: Galàxies,cúmuls d'estrelles, cúmuls globulars...Calia estar minuts i minuts amb l'objectiu connectat al telescopi i obert de bat a bat par tal de captar la feble llumeneta que sortia dels estels. Calia controlar mentrestant el guiatge del telescopi, ja que si se n’anava massa enllà, produiria que els estels quedessin a la placa com a traços en comptes de com a punts. La tècnica per assolir una molt bona imatge consistia en centrar una estrella en un telescopi auxiliar solidari amb el que muntava la càmera i mantenir-la, actuant sobre els comandaments del motors de la muntura del telescopi, per tal que l’estrella de referència es mantingués sempre dins d’un petit cercle. En Ferran en deia que calia mantenir l’estrella sempre dins de la gàbia. Gràcies al seu gran ajut la Isabel va guanyar molts premis de fotografia astronòmica. El Miquel també els acompanyava en aquelles sortides nocturnes i mentre la parella es queixava de les dificultats de la fotografia astronòmica, renegant cada vegada que veien acostar-se els llampegueigs del traç d’un avió dirigint-se al camp de visió que estaven retratant, ell es dedicava a l’observació visual de estrelles variables, d'algunes que s’estaven morint o bé d’altres que acabaven de néixer al caliu d'una galàxia distant. Passades unes hores, quan les cames feien figa pel cansament i quan la son començava a tenallar-los, la lluna de setembre o d’octubre venia a salvar-los emergint per l’horitzó, ensenyant primer la punta de la banya i després la resta completa. El camp s’anava il·luminant com si fossin a trenc d’alba i ja sota la lluna, amb les seves fesomies il·luminades, prenien un cafè calent, mentre iniciaven el desmuntatge de tos els equips i se’n tornaven a casa amb la borratxera d’estrelles dins del seu magí....

Amb el temps, el Miquel perdé els contactes astronòmics i trobà a faltar aquelles estades al camp..., . A vegades ensopegava al carrer amb el seu amic Ferran, ja que no vivia pas massa lluny d'ell, i aquest li explicava les seves tragèdies amb les dones. En Ferran seguia sense ser capaç d’arrodonir una bona relació amb cap d'elles, A poc de conèixer-les es barallaven, però la soledat sense dones del Ferran durava poc, De seguida en trobava una altra. Ell tampoc exigia massa. Les havia tingut grasses, lletges o velles, amb o sense formació La Isabel havia estat potser l’única realment maca de totes amb les que va sortir.

Un dia, poc després d’haver-se divorciat, en Miquel es trobà altre cop el Ferran al carrer. De seguida li féu cinc cèntims de l’abandonament de la seva dona i del llarg calvari que havia passat per culpa de la gelosia de la seva muller, fins arribar al divorci. El Ferran el tallà ben aviat:

-Així que estàs ara ben sol i sense poder mullar el melindro, oi.?-Ell seguia sent tant verdot i mal parlat com sempre- Bé, Miquel, Jo et diré el que has de fer per lligar-ne una de seguida . Hi ha dos sistemes infal·libles. El primer tenir gos i portar-lo a pixar i cagar ben sovint a les hores puntes. Els parcs amb pixòdroms estan plens de paies desitjant lligar. Totes són solteres o divorciades. Ara bé, si no t’agraden els animals petaners, un altre sistema ben econòmic és apuntar-se a una acadèmia de ball. Totes van ben escasses d’homes i en canvi tenen una llarga llista de noies esperant poder entrar a rebre ensenyament. Però no poden, ja que a les classes els assistents han d’estar aparellats al 50%. Ah, i totes les que els hi agrada ballar els hi agraden més coses... Bé ja saps què vull dir. Apunta’t-hi sens falta si vols lligar i cardar- I li va donar l’adreça d’un parell d’acadèmies de balls importants i elegants, on segons ell hi havia unes paies ben maques i fàcils.

En Miquel seguí aquest segon consell ja que tenir animals a casa li resultava molt desagradable i era totalment incapaç d’agafar a diari, encabint en una bossa de plàstic, els cagarros encara molls i llefiscosos acabats de sortir del cul d'un gos.
Quan es va apuntar va veure que les noies de la secretaria de l’acadèmia estaven ben cofoies ja que significava ficar de cop dos nous membres, ja que com li va esmentar al Ferran, tenien una llarga llista de dones en espera que aspiraven aprendre balls de saló.

A en Miquel no li agradava gens ballar i no sabia controlar ni governar el moviment dels seus peus. Només poder aconseguir fer els tres passos del txa-txa txa, li va costar uns esforços de l’alçada d’un campanar, però de seguida va connectar amb moltes xicotes gemades i ben maques. Els caps de setmana la mateixa acadèmia organitzava saraus, cosa que els hi representava uns ingressos extres. I d’en tant en tant muntaven també una excursió a un hotel d’una ciutat no massa allunyada on després de sopar tenien una vetllada amb ball inclòs fins ben entrada la matinada. Els primers mesos va aprendre poc, una mica de txa-txa-txa, el pasdoble, el merengue i la bachata. La salsa, el tango la samba, el rock and roll i el hustle molt més difícils, apart de més cansats, quedaren per a un segon curs.

La veritat és que en Ferran la va encertar. Les escoles de ball eren o són un niu de gent desaparellada, formada majoritàriament per solters o més aviat per divorciats amb ganes de conèixer més gent i poder sortir de l’avorriment i el tedi provocats per la soledat de viure sols En Miquel es va fer molt amic d’un parell de xicotes ja granadetes però molt trempades. Una era la Mercè. Tenia més o menys la seva edat. S’havia divorciat feia ja 5 ó 6 anys. Posseïa una cara ben maca i sempre anava molt ben pintada i maquillada; a vegades un xic massa refistolada. De tipus era ampla de malucs i força culgrossa. Feia de mestre de nens petits i tenia una bona situació econòmica, ja que el seu exmarit li passava una bona mesada. Només tenia un fill que vivia amb ella, però ja era independent i en qualsevol moment se n’aniria de casa.

L’altra amiga del ball es deia Brígida. Era un sac d’ossos. Prima, escanyolida i molt baixeta. Era també molt simpàtica i sempre estava rient amb unes rialles molt cridaneres. Era una mica més jove. No devia arribar encara als 50 anys. També estava divorciada però no havia tingut pas fills. Li agradava molt viatjar. Cada any rodava món i anava sobretot a països exòtics d’Àfrica o bé d’Àsia. Sembla ser que en un dels viatges va agafar un virus que la va fer anar de mal borràs. Al final va fer niu als pulmons i va patir una forta infecció. Al capdavall la van tenir que operar i treure-li part d'un pulmó. Va ser una malaltia seriosa, però per sort va poder refer-se'n. A partir d'aleshores va engegar el turisme a rodar i deixà de viatjar. Es guanyava bé la vida. Tenia una bona feina de funcionària a l'ajuntament i vivia força bé.

D'en mica en mica les relacions amb ambdues van anar ampliant-se. A vegades quedava amb una, amb l'altra o tots tres junts i anaven a un bar o restaurant. Fins i tot es reunien a casa d'alguna i ballaven...Qualsevol haguera dit que de seguida acabarien al llit, o que fins i tot farien aviat un trio, però ambdues eren força frígides, per no dir que estaven traumades pels seus matrimonis. Alguna vegada se li va passar pel cap si s'ho feien entre elles, però no li va fer mai la impressió que fossin del ram de l'aigua. Elles gaudien sortint, ballant, arreglant-se per als saraus, parlant o millor dit bescantant uns i altres, però res més, No tenien pas sexualitat. Un dia que en parlaren sobre el tema la Mercè li digué:

-Els homes estan tot el dia amb la titola als dits...prou que vaig tenir que suportar les rebregades del meu ex marit. Quan em vaig divorciar, me'n vaig alliberar del tot.
La Brígida també era del mateix parer. Però sentia una gran frustració per no haver sigut capaç de tenir fills. Ara ja no podia tenir-ne. Per tanmateix, això canvià de seguida. Un dia els hi digué que ho tenia tot arreglat per anar a adoptar un nen a Rússia. Als pocs mesos els hi va presentar Tenia ja 5 anys i per suposat no parlava ni un borrall de cap llengua coneguda tret del rus. La Brígida es reclogué amb el seu fill i deixà de sortir i anar a ballar. Algunes vegades quedaven a berenar a ca seva, però ella estava només pel seu vailet.

Després d'aquesta deserció, el Miquel ballava sobretot pasdobles i merengues amb la Mercè, oblidant el gust per les salses, rock and rolls i hustles que havia compartit amb la Brígida. Com que era tan primeta i àgil saltava i es movia d'allò més en aquests balls tan moguts. Poc a poc la Mercè els anà aprenent també. Cada dia s’entenia millor amb el Miquel ballant. Després de tres o quatre any de rebre classes de ball en una acadèmia, decidiren deixar-les. Ja només quedaven els diumenges per anar a la discoteca. Anaven a una de molt cèntrica que estava sempre plena de gom a gom de gent granada, per sobre dels 50. Gairebé la majoria dels assistents era gent desaparellada. Tots els divorciats de la ciutat semblava que s'havien posat d'acord per anar a raure allí els diumenges per la tarda. Bevien alguna beguda exòtica amb poc o sense alcohol i ballaven entre ells. La majoria de les noies feien molt de goig amb els seus vestits escotats, brillants o fins i tot amb lluentons. D'altres duien uns pantalons ben estrets marcant les càlides rodoneses de les natges. Portaven també els cabells ben pentinats i tenyits després d'haver anat a la pentinadora aquell mateix cap de setmana, i uns sabates altes de colors llampants que deixaven veure els dits nus i unes ungles ben pintades. En Miquel en coneixia moltes de divorciades i ballava amb algunes d'elles, però ho feia sobretot amb la Mercè.

Un dels diumenges la trucà com sempre per tal de quedar, però ella li digué que no es trobava bé. El diumenge següent passà el mateix i les altres setmanes no contestà ningú a les seves trucades fetes tant al telèfon fix com al mòbil de la Mercè. En Miquel començà a preocupar-se. Li havia passat alguna cosa?. No sabia a qui adreçar-se ja que ella vivia sola. Sabia que el seu fill treballava ara a l’estranger. Va preguntar a la seva amiga Brígida però li va contestar que no en sabia res. Pensà que potser havia patit un accident. Va acostar-se a casa de la Mercè per tal de preguntar als veïns si en sabien alguna cosa. però no va poder aclarir res. Havia desaparegut.

-Fa més de dues setmanes que no l'hem vista. -li explicà la veïna- Té una germana, però viu fora de Catalunya. No tinc pas el seu telèfon. Potser se n’ha anat de vacances. Som a l’època. No és pas massa comunicativa amb nosaltres. Mai ho ha estat.

Van seguir passant les setmanes sense tenir-ne cap notícia. En Miquel es va donar un termini de dues més abans d’anar a la policia; però no les va arribar a esgotar. Poc temps després, un dia, rebé una trucada de la Mercè. Estava molt corsecada i plorosa.

-Hola Miquel. No t’he volgut dir res fins ara. Ha estat molt dur. Ja no podré ballar més amb tu. M'han tingut de tallar la cama per sota del genoll. Des de fa anys patia una obstrucció de les artèries que m'estava produint una gangrena... M'agradaria que ens veiéssim per explicar-t'ho tot i poder-me alliberar d'aquesta càrrega tan pesant. He esdevingut una inútil.- I començà a sanglotar.

En Miquel la visità aquella mateixa tarda a l’hospital i seguí fent-ho moltes més quan la donaren per fi d’alta, fins que ella recuperà l’ànim i es refeu de la terrible ferida produïda per l'amputació. Li feia el menjar i anava a comprar-li el que necessitava, sobretot quan la seva germana se n’hagué d’entornar a la ciutat on vivia. La Brígida i d’altres amics del ball també hi col·laboraren. Al cap d’uns mesos van poder-li col·locar una cama artificial i va tenir que aprendre a caminar amb ella. Només pogueren ballar a partir d’aquells moments algun bolero ben agafadets un a l'altre i sense bellugar-se massa. Un d'aquells dies en que els ulls d'ella espurnejaven per l’angúnia i la veia més corsecada i pansida que mai ell li digué:

-Mercè, et vull convidar a una cosa que no coneixes. El dissabte que ve et portaré a veure les estrelles al camp, de nit. Segur que mai no n'has vistes de tantes. T'ensenyaré las constel·lacions i els noms dels estels. Molts d'ells porten encara el nom que els hi van posar els àrabs. Vull que esguardis també com surt la lluna per l’horitzó. És un gran espectacle. Què me'n dius?.

I el dissabte vinent des del cor de Les Guilleries el Miquel en fer-se de nit, li anà explicant l'espectacle canviant de l'univers. Una visió que desconeixen ja la immensa majoria de persones que viuen a les ciutats. D'en tant en tant un estel fugaç travessava el cel deixant una estela. A vegades se sentien fins i tot les ràfegues.

-Veus Mercè, quan una porta es tanca se n'obren d'altres. Per observar i gaudir la immensitat de l'univers no cal tenir unes cames d'atleta ni ser un ballarí .Veus aquell petit nuvolet, damunt d'aquella alineació d'estrelles?. És la galàxia d'Andròmeda, es troba a 2,5 milions d'anys llum de distància. La llum que surt de les seves 200.000 milions d'estrelles triga més de 2 milions d'anys en arribar-nos. I aquesta és una de los moltíssimes galàxies que tenim al nostre abast amb un petit telescopi.

Quan acabaren la sessió i entraren a l'habitació de la casa rural que havien llogat, van cardar per primera vegada. Va ser un bon clau. Per primera vegada després de molts anys, tal com deia el seu amic Ferran, el Miquel va poder tornar a sucar el melindro. Els dos van gaudir amb intensitat de l'acte sexual. I ella va arribar a l'orgasme amb uns xiscles clars i pregons sortits del fons de la gola. En tot moment ella s'amagava la cama artificial amb una tovallola, per tal que el Miquel no la veiés.

Cap dels dos sabien com acabarien les seves relacions, però de moment la Mercè semblava que havia superat aquella forta esgarrinxada a la cara que li havia fet la vida. Tot seguit, nus de pèl a pèl i ben abraçats començaren a ballar un bolero: Perfídia.




Galàxia