Animes en camí

Sofia va entrar al confessionari dibuixant un somriure i va asseure alhora que tancava el ulls. Va escoltar la veu del Pare i el seu somriure es va convertir en un riure grotesc. Es va aturar tot de cop i va preguntar amb veu ferma.
-Què faria amb l'anima d'un home, Pare?
El Pare es va quedar sobtat i la seva intuició el va avisar de la presencia de l'enemic de Deu.
-Què intentes dir, filla? - va preguntar el Pare com resposta.
Sofia va sospirar i va tancar els ulls en un intent de no veure les seves paraules.
-Jo me l'estimava al meu home, en Martí. Quan vam tenir al Joel es va convertir en un home ple de tendresa, tot en ell era suau.Però Joel va creixer amb un mur, Pare. Diuen que era autista però jo sé ven bé que no era així. Es preguntarà com ho sé jo, i és molt senzill, jo soc la mare.Martí es va anant quedant sense forçes, no volia curar al nostre fill. Es va dedicar a la feina, i a nosaltres ens va anant deixant. Jo no ho podia permetre Pare, i un gran dia vaig trobar el llibre.
"Animes en camí" es per a mi la meva Biblia, i aquesta Biblia em va ensenyar el camí, Pare.
Era molt senzill, tenia que sacrificar el portador de la llavor del meu fill.
La sang tenia que correr per tot el seu cos, i així ho vaig fer Pare.
En Martí era molt débil i no va poder aguantar. Va caure damunt de la seva propia base de sang i allà es va quedar, com l'inútil que havia sigut sempre.
Segons el llibre en Joel ja devia d'estar curat, però no va ser així, Joel continuava al seu món.
Vaig rebuscar la solució perquè em negava al fracàs. Per fi, ho vaig trobar.
"Quan el portador de la llavor no té suficient energia, hem de pujar un esglaó. Anirem a demanar explicacions a qui diuen que parlen amb Deu.
Agafarem a un cura i enfonsarem el ganivet tres vegades. Una, al cap, per ensenyar a Deu que els errors es paguen. I Una segona al cor per donar-li vida al nostre fill. I una última a la boca, perque es por on surt l'anima del difunt".
Per això estic aqui Pare...